Lo que canta el poble valencià

Fa molts anys, a l’inici d’un estiu dramàtic, em trobava de visita al xalet del cunyat d’uns amics dels meus pares. L’home era membre actiu d’algunes associacions valencianistes i participava en una dedicada als balls regionals (molt probablement, les deixalles dels Coros y danzas de la famosa Sección Femenina de la Falange Española). Molt emocionat, ens explicava que, en qüestió de setmanes, viatjaria amb un grup cap a Roma, on tindrien l’honor, ni que fos durant mig minut, de ballar davant del Papa i mostrar-li «lo que canta i balla el poble valencià».

En un atac de diplomàcia (força infreqüents en mi), vaig callar el que pensava i no li vaig dir que el poble valencià, en aquell moment, cantava i ballava «Macarena» al ritme de Los de Río.

Suposo que hauria oblidat aquesta anècdota intranscendent si no fos perquè, setmanes més tard, vaig tornar a escoltar aquesta cançó tan festera en una situació que li esqueia tan bé com a un sant Crist dues pistoles, l’homenatge a Miguel Ángel Blanco, víctima d’ETA, el 10 de setembre a la plaça de Las Ventas: no entendré mai que algú tingués tan poca sensibilitat com per interpretar una cançó de patxanga de festes de poble en un acte d’aquestes característiques.

Tampoc no entendré —de fet, continuo buscant-hi la definició psiquiàtrica adequada— que el públic aplaudís la interpretació de Los del Río, ni que xiulés durant tota la interpretació de Raimon, qui va oferir una peça molt tendra —«Tots els colors del verd», em sembla— dedicada al poble basc que, en aquell moment, patia l’opressió de la violència.

Suposo que els absurds són difícils d’oblidar.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.