Tòxics

Dilluns, 13 de juliol, vaig llegir una gran quantitat de comentaris tòxics amb motiu de la #cimeraindepe: semblava que la caverna havia embogit i que, incapaç de llançar foc, treia bilis per la boca. L’activitat anticimèrica era tan exagerada i exacerbada que, sense pensar-ho ni poc ni molt, vaig deixar anar el següent tuit:

I, per a sorpresa meva, va ser força repiulat. Potser és que molta altra gent també havia observat el mateix atac i els semblava que l’avís no era sobrer. Tanmateix, em veig obligat a aclarir que la referència al CNI és —sobretot— metafòrica: la limitació a 140 caràcter no permet gaires explicacions, ja ho sabem.

Així, la referència al Centro Nacional de Inteligencia —que, per cert, ignoro si encara existeix o si ha canviat de nom, i no em penso preocupar en esbrinar-ho perquè m’importa un rave— no s’ha de prendre al peu de la lletra (em consta que alguns ho han fet… o han fingit fer-ho).

No dubto que allò que els periodistes anomenen «les clavegueres de l’estat» han engegat, des de fa anys, una guerra bruta contra les aspiracions democràtiques d’independència dels catalans (llegiu això o això altre, per exemple). Només cal recordar els ciberatacs que va patir la infraestructura informàtica del 9N i relacionar-ho amb o les revelacions relatives als serveis de l’empresa Hacking Team, de qui, presumptament, la Policía Nacional sería clienta —i ara ja podeu acusar-me de conspiranoic.

Però, és clar, pensar que agents del CNI poden estar dedicant les seves hores (d’oficina? lliures?) a sembrar zitzània a les xarxes socials entre les diferents sensibilitats independentistes no és gaire realista. No, no crec que ho facin personalment, d’aquí l’ús metafòric de l’al·lusió a l’organisme de la intel·ligència espanyola. De fet, crec que no ho necessiten.

En realitat, només els cal animar als aspirants a entrar en el cos a «fer mèrits» aplicant-se a aquestes tasques. També hi deu d’haver molt de voluntari, molt d’espontani, no necessàriament policies o militars, sinó gent d’aquell entorn ideològic. Molt probablement, part de les joventuts de partits espanyolistes s’han unit a la festa; fins i tot, l’habilitat d’alguns d’aquests tuitaires i el coneixement i la familiaritat que demostren sobre les ideologies d’esquerra em fan pensar que l’arc polític de la «legió tuitera anticalana» s’ha ampliat.

No és difícil reconèixer aquests comptes tòxics:

  • es fan passar per independentistes, prenen noms catalans i escriuen en català (camuflatge);
  • utilitzen comptes relativament recents, sobretot creats després del 2012 (quan van començar a veure que anàvem de debò);
  • són comptes que poden presentar llargs períodes d’inactivitat —quan el tema indepe desapareix—, alternats amb d’altres d’activitat frenètica —quan hi ha algun esdeveniment important que sigui indicatiu de possibles canvis— per a tornar a aturar-se tot seguit —quan els canvis es consoliden i no hi ha espai per a crear-hi dubtes—;
  • al llarg dia, es mostren monotemàtics, gairebé no parlen d’altres coses, i mai sobre aspectes de la seva vida personal;
  • sempre estan dient que aquest (i no importa quin sigui «aquest») no és el camí per aconseguir la independència, que anem molt desencaminats;
  • acusen els partits sobiranistes de no voler la independència, de treballar només per assegurar-se la poltrona, de tenir-nos enganyats amb llurs estratègies, de no fer més que marejar la perdiu… només el falta acusar-los de la mort de Manolete;
  • el tòxic professional està molt ben informat, recordarà detalls que ni que t’imagines i, per combatre qualsevol esperança present, et retraurà deu errades d’un passat remotíssim dels protagonistes;
  • fan retuits d’altres comptes tòxics, però també de qualsevol independentista conegut que hagi mostrat el més mínim dubte sobre el rumb del procés —en canvi, no es faran ressò de les opinions positives d’aquests mateixos indepes—;
  • utilitzen com a argument les estadístiques que tots sabem publicades per mitjans espanyolistes.

La llista dels indicis no acaba aquí, i de segur que podeu aportar-hi algun detall més que se m’hagi passat per alt: qualsevol suggeriment serà benvingut.

Si us trobeu amb algun cas que sembli d’aquests, no actueu a la lleugera: podria tractar-se d’algun independentista sincer, sincerament desanimat. Abans de blocar-lo, silenciar-lo o denunciar-lo, feu-ne una ullada en profunditat i assegureu-vos, tant com sigui possible, que no us esteu equivocant. Comenteu-ho, per exemple, amb gent de la vostra confiança.

Però, com reaccionar-hi? Com defensar-nos-en? En la meva opinió, aquests tòxics deliberats, amb motivació política, estan molt per damunt de la perillositat i de l’agressivitat del troll, personatge habitual de les xarxes socials. Tanmateix, algunes de les tècniques que s’hi recomanen podrien ser útils:

  1. assegura’t que l’has identificat correctament, que no estàs obrant a la lleugera (repassar els símptomes que esmentava abans pot ajudar);
  2. si encara no ho tens clar, demana-li que faci una aportació positiva i constructiva al tema: si insisteix en la crítica destructiva o passa a acusar-te de ser un il·lús, etc., ja no hi ha dubtes: és un tòxic;
  3. un cop identificat, no alimentis el tòxic, no responguis als seus missatges, ignora’l (però no el perdis de vista: podràs avisar a altres si veus que cauen en els seus paranys);
  4. a més d’ignorar-lo, el podràs blocar per no haver de veure els seus missatges (tanmateix, no aconsello denunciar-lo als administradors de la xarxa social: si li tanquen el compte, n’obrirà un de nou i ja no el tindràs identificat i, en canvi, ell tindrà informació teva i la emprarà en la teva contra);
  5. avisa discretament els teus contactes de confiança: un missatge personal indicant les teves sospites posarà en guàrdia a altres possibles víctimes i, a més a més, et podria fer descobrir que t’hi havies equivocat, que algú de molta confiança el coneix personalment i dóna fe que només està passant una mala ratxa).

Si busqueu informació, veureu que, en realitat, són els mateixos consells que hom dóna per defensar-se dels atacs dels trolls en les xarxes socials: res d’original, però amb una certa eficàcia.

Ara bé, el més important és, probablement, mantenir una esperança de ferro en l’èxit del procés. No dic una fe cega en líders o en partits, que podem cometre errors, sinó confiança en un poble convençut que camina unit amb un objectiu clar: no es pot aturar la voluntat d’un poble. I, quan aquesta confiança pugui flaquejar (tots som humans), recarregueu bateries revisitant algun referent clar; en el meu cas, quan ho veig tot negre, consulto els editorials de Vicent Partal, que sempre sap veure la part positiva de cada situació (i mira que, de vegades, és difícil).

Ànims i confiança, que sembla que ara, ara!, va de debò.

—————————————————-

Sobre com defensar-se dels trolls:

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tòxics

  1. Retroenllaç: Catalunya, la República del 100% | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.