Innocents

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit arxivar les aproximadament 6.000 autoinculpacions que es van presentar arran de les querelles presentades contra el president Artur Mas, la aleshores vicepresidenta del govern, Joana Ortega, i la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, en relació amb la realització de la consulta del 9N. No m’atreviria a interpretar els efectes d’aquesta decisió; però, en qualsevol cas, és una victòria del sentiment democràtic català contra un estat que no s’atreveix a fer política i manipula el sistema judicial en contra dels catalans.

Sí, he dit «victòria del sentiment democràtic català» i no pas «victòria de l’independentisme català» perquè, en aquells moments, el que estava en joc era el sentit de la paraula Democràcia, més que no pas el del mot Independència. Mireu, si no, els milers de vots negatius i en blanc que s’hi comptaren, el milers de Sí+No i de Sí+Blanc: no seria just comptar-los com a independentistes, ho sabem; però, seria un error gravíssim no reconèixer-hi el valor democràtic, de participació, d’acceptació d’unes normes de joc que el gobierno del estado español ha provat i prova d’impedir que s’apliquin. Per això el 9N va ser la festa de la Democràcia i tot un estado no ho va poder impedir.

També seria injust no reconèixer la coherència del TSJC en resistir a les pressions del gobierno del estado español. Tant de bo aquesta resistència i aquesta independència respecte al poder executiu fos constant i la fiscalia no hagués acabat cedint a les pressions que va rebre per presentar la querella. Tanmateix, actuacions com la de l’expresident del TSJC, Eduardo Torres-Dulce, que va dimitir pocs dies després, ens recorden que, afortunadament, encara hi ha, al sistema judicial, persones conseqüents amb uns ideals ben sòlids.

Els qui ens vam autoinculpar podem celebrar una petita victòria —permeteu-nos aquesta vanitat innocent— mentre arriba el dia que ens caldrà tornar a plantar cara a aquell estado que tenim en contra. Perquè —ho sabem tots encara no en parlem gaire— arribarà el dia que caldrà tornar a desobeir, que caldrà, probablement, sortir al carrer, literalment, per defensar el Parlament i el Govern, no sé si dels tancs expanyols, però, com a mínim, de les seves forces d’ocupació policial.

Al crit de Via fora!, hi serem.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.