L’efecte Romeva

Ahir vaig passar un dia molt i molt divertit llegint els #RomevaFacts a Twitter. Ignoro quants seguidors va arribar a reunir ni quantes piulades s’hi van enviar. Tret de poques, poquíssimes excepcions, l’ambient regalimava humor, alegria, confiança. Però, com es pot muntar un sarau d’aquestes proporcions en tan poc de temps?

Algú hi va llançar la primera piulada. Qui? Ho ignoro. Dubto, però, que fos una cosa espontània; sospito que, al darrere, hi havia una mà que, com a mínim, creia comptar amb els ingredients necessaris per a crear-hi l’efecte bola de neu. Potser va comptar, també, amb alguns «còmplices» que ho van difondre repiulant els primers missatges i afegint-ne d’altres. La velocitat amb què es va escampar tot em fa pensar en comptes amb molts seguidors. M’inclino més per humoristes professionals que no pas per organitzacions polítiques.

A més dels primers col·laboradors, la idea contava amb una estratègia senzilla i guanyadora: l’adaptació dels #ChuckNorrisFacts, l’etiqueta que recull totes les proeses impossibles atribuïdes a l’actor (ehem…) americà. Qui volgués participar en el xou no necessitava ni tan sols una gran imaginació: traduir un Chuck Norris Fact i substituir el nom pel d’en Romeva està a l’abast de qualsevol; de fet, qui ha dit que hi calgués traduir res? Canviar Chuck Norris per Raül Romeva era l’únic que se necessitava.

I, el que em va cridar l’atenció, és que aquesta estratègia és similar a la del sirventès, un tipus de composició trobadoresca que aprofitava la música d’una cançó ja popular i en substituïa la lletra per una altra; amb aquesta tècnica, la nova cançó es difonia molt ràpidament, ja que tothom en coneixia la música i la podia aprendre sense gaire esforç. Al mateix temps, l’aire del sirventès era satíric (és a dir una forma d’humor, com els #RomevaFacts) i l’objectiu n’era promoure o combatre idees, persones o, fins i tot, estats.

Ara bé, l’assimilació ha estat tan gran que, aviat, els tuits han abandonat la inspiració «chucknorrisiana» inicial («quan Romeva fa flexions, no és s’eleva: és la Terra qui se separa d’ell», «Romeva fa donar un cop de peu a un drone; ara, la NASA en diu News Horizons i ha arribat a Plutó») i han evolucionat cap a temàtiques nítidament catalanes («Romeva és capaç de passejar tot sol per les Rambles»), a fer broma amb altres personatges catalans («Romeva, un dia, va fer callar la Rahola amb una mirada») i fins a integrar temàtica independentista («Romeva és capaç d’omplir la Meridiana ell sol, només amb dones»). És a dir, que, en unes poques hores, ningú no és recordava de les gestes del pobre Chuck Norris: la iniciativa havia adquirit carta de catalanitat (com les espardenyes que, segons un pamflet de l’altiplà, no serien d’origen català, sinó egipci: fals! les va inventar Romeva, qui se les va deixar oblidades a la vora del Nil un dia que s’hi va donar un bany per refrescar-se mentre construïa les piràmides tot sol —#RomevaFacts).

I, quin era l’objectiu dels qui van engegar el fil? Fer burla d’en Raül Romeva, desprestigiar-lo? O fixar l’atenció del públic sobre ell, donar-li una popularitat que, molt probablement, no tenia? No descarto cap de les dues possibilitats; fins i tot, potser l’objectiu no hi tenia res a veure o ni tan sols existia. El cas és que un factor molt concret ha acabat per convertir #RomevaFacts en una eina publicitària potentíssima dins i fora de la xarxa, perquè la premsa se’n va fer ressò el mateix dia.

El factor a que em refereixo és l’onada d’optimisme i d’entusiasme que s’ha desfermat arran de la presentació (el dia anterior) de la llista unitària que encapçala Romeva. Aquest optimisme ha fet que centenars, potser milers d’independentistes, hagin fet una lectura (conscientment o inconscient) del fil amb un sentit d’autocrítica desacomplexada. Una mena de «fem broma sobre nosaltres mateixos» que ha tingut no només el resultat de fer passar una bona estona als independentistes (i no) de la xarxa, sinó també el de causar estupefacció entre les files unionistes (que, quan hi deixaven anar algun comentari, ho feien sense cap gràcia, evidenciant el mal humor, la ràbia i la impotència que els devorava per dintre).

Ignoro si els #RomevaFacts hauran estat molt o poc o gens efectius a l’hora de donar a conèixer el Raül Romeva, ni si els queda molta vida per davant o si són flor d’un dia. Ignoro quin era l’objectiu que s’havien plantejat els iniciadors de la idea. En qualsevol, ha aconseguit un fita extraordinària: els catalans hem estat els primers ciutadans del món a independitzar-nos de Chuck Norris.

Poca broma.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.