Irreconduïbles

El combat polític d’aquests anys (dir-li «debat» seria un eufemisme)  ens ha portat, entre altres coses, una revolució en el llenguatge. Potser la cosa va començar amb l’intent de no dir «independència» (mot que el president Mas va trigar molt a pronunciar en públic) i la invenció de succedanis com «dret a decidir» o «sobirania». No té res d’estrany: partits que, des dels inicis de la democràcia, havien estat autonomistes (si voleu, dependentistes) no podien canviar de vocabulari de la nit al dia sense córrer el risc d’espantar-ne la clientela.

La premsa bunqueritzada de Madrid també ens ha oferit algunes troballes (com les que recollia @Marta_catalonia ahir): «ilegalidad, amenaza, desafío, órdago, provocación». Molt repetitives, això sí; tanmateix, cada cop que escolto allò de «órdago» se m’escapa un mig somriure libidinós.

Ahir, el peculiar president Revilla, enriquia el panorama lexicològic amb «irreconducible»: segons conta que li havia explicat Felipe VI, el president Mas està irreconduïble i ens porta a tots al precipici. La frase em va fer riure, tant per l’al·lusió al precipuci, perdó, precipici, com per l’adjectiu irreconduïble. Aquest em va fer pensar, immediatament, en els irreductibles gals d’Astérix, gals amb què sovint ens han comparat, als independentistes i als nacionalistes catalans.

No cal que cerqueu al diccionari irreconduïble, reconduïble o conduïble, perquè cap dels tres apareix al DIEC. Trobareu, això sí, reconduir, d’on, després de dues derivacions, obtenim l’adjectiu en qüestió. D’aquest verb, ens interessa la segona accepció:

tr. [LC] Conduir (algú o alguna cosa) al lloc d’on havia sortit.

Aplicant-hi el valor semàntic del prefix in (mutat en ir davant de la erra) i del sufix ïble, descobrim que el valor exacte d’irreconduïble és:

Persona o cosa que no pot ser conduïda al lloc d’on havia sortit.

Sens dubte, tothom ho havia intuït, però, com que sempre hi ha qui surt per peteneres i diu que aqueixa paraula no existeix i bla bla bla, doncs, volia curar-me en salut i recordar que les regles de formació de paraules estan per a això, per a omplir els buits que deixa el diccionari normatiu i construir-nos la peça lèxica que significa allò que volem expressar. Naturalment, Revilla s’hi va expressar en castellà, però les normes de derivació, en aquest cas com en molts altres, són paral·leles en castellà i en català.

El cas, però, és que si la tafaneria que ha deixat anar el senyor Revilla sobre la seva conversa amb Felipe VI és exacta, ens ha donat una informació molt valuosa: el cap de l’estat espanyol (de moment, espanyol) està tan mal informat com el president Rajoy o com el senyor Pedro Sánchez (i sembla que com el propi senyor Revilla), vist que continuen creient que tot això de la independència és un invent del president Mas sense més finalitat que la de perpetuar-se en el poder i que, per aconseguir-ho, ha convençut més de dos milions de catalans perquè ens embarquem en la boja aventura de la independència.

Es dóna la circumstancia (agreujant, en la meva opinió), que el cap de llista Raül Romeva havia estat entrevistat unes hores abans al programa Al Rojo Vivo de La Sexta (al poartir del minut 10.30) i havia fet un resum molt entenedor de la història del procés. Dissortadament, m’ha semblat que els tertulians o no l’han escoltat o no l’han entès o tenen ordre imperativa de no entendre les nostres explicacions. I això que dic dels tertulians es veu que també funciona per al cap de l’estat, per al presidente i per al cap de l’oposició.

En realitat, els autèntics irreconduïbles, ja ho sabem, som tots els qui hem adquirit un compromís, per un motiu o per un altre, amb la independència. És impossible saber amb certesa si ho aconseguirem en aquest assalt o més tard, però està força clar que no «serem conduïts al lloc d’on vam sortir.»

Tot això em porta a pensar que, estant tan desinformats, ni Felipe VI ni Rajoy ni Pedro Sánchez pinten res en el govern d’Espanya: en algun lloc (amagat, molt amagat i discret) hi ha algú que coneix tots els detalls sobre el tema català (i sobre molts d’altres), i aquest algú és qui realment mana en tot i per tot. Qui serà aquest? Doncs, jo no ho sé, però fa temps que tinc les meves sospites.

Ens esperen dies interessants —i alguns de divertits.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.