Romeva i la lletra petita

Ahir vam viure les primeres tensions (públiques) de la llista Junts pel sí. En una entrevista concedida a El Periódico, Raül Romeva, cap de llista, havia admès que l’acord per la candidatura Junts pel sí no deia res sobre qui presidiria el govern en cas d’una victòria electoral: «L’acord presentat no diu explícitament això.»

Al llarg del matí, les paraules del cap de llista van ser desautoritzades per part de Neus Munté, de CDC , en el sentit que allò ja estava parlat i decidit entre CDC i ERC. Naturalment, la reacció de les forces unionistes no s’ha fet esperar: que si no és seriós no tenir decidit qui serà el president en cas de victòria electoral (Inés Arrimadas, C’s), que si els membres d’aquesta llista només tenen un element en comú i discrepàncies en tota la resta (Santiago Rodríguez, PPC). Les crítiques en les xarxes socials han anat en la mateixa direcció.

El cas és, però, que, si llegim les sis pàgines de l’acord Candidatura Junts pel sí, publicat arran de la presentació del passat diumenge, observarem que Raül Romeva té tota la raó: l’acord no diu res sobre aquest detall. Si llegim amb atenció l’entrevista a El Periódico, veiem que afegeix: «El que sí que diu l’acord és que òbviament hi ha, per dir-ho així, un acord entre les dues formacions polítiques sobre com ha de funcionar la cosa», que és el mateix que ha puntualitzat la Neus Munté. Però, és clar, els qui volien atacar fos com fos la llista havien d’ometre aquest detall.

A més a més, Romeva, en la mateix entrevista, ens adverteix que «Hi ha escenaris en què potser això s’ha de gestionar d’una manera o d’una altra», és a dir, que, en funció dels escons obtinguts per unes candidatures i per altres, és possible que calgui pactar alguns detalls sobre la manera d’executar l’acord i, quan estigui llest, el programa de govern.

Perquè, efectivament, podria donar-se el cas que Junts pel sí sigui la llista més votada, però sense arribar a la majoria absoluta. I podria passar que necessités del suport d’altres forces –favorables a la independència, a la sobirania o al dret a decidir– per arribar a formar govern i engegar el procediment per assolir la independència. En aquest cas, els primers candidats que em vénen al cap són la CUP, i ja sabem que no funcionen com un partit tradicional: en lloc de prendre les decisions des de la cúpula, ho decideixen tot consultant les bases. I també sabem que les bases de les CUP no senten, en general, massa simpatia per Artur Mas. És a dir, que, en aquesta situació, podria passar qualsevol cosa, fins i tot que la CUP acabés votant en contra d’un candidat a president que no fos del seu gust (cosa perfectament legítima i democràtica, és clar).

De manera que, al final, Raül Romeva tenia raó: a més de no estar explícitament establert en l’acord, les circumstàncies en què ens trobarem el 28S també podrien posar en entredit la presidència d’Artur Mas. Molesti a qui molesti, Romeva ha explicat les coses tal i com estan en aquest (en aquell) moment.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.