La foscor és la norma

Avui, la M. Josep Escrivà ha compartit un article al seu blog on inclou un poema seu, «La llum és l’excepció», publicat a Flors a casa. Us el recomano, l’he trobat molt optimista, molt positiu.

Però, ves per on, m’ha despertat el sentiment contrari: coses del meu estat d’ànim, res d’important (sospito que he relacionat el poema amb una lectura que porto entre mans, un assaig divulgatiu sobre els neandertal[1]). I m’he permès el caprici de fer-ne una relectura (podeu dir-ne plagi, directament). Espero que la M. Josep em sabrà perdonar.

 

LA FOSCOR ÉS LA NORMA

La foscor és constant, és la norma,
un mur de roca sense límits al bell mig d’un camí
que ningú no pot veure. Un mur
al bell mig d’un camí que ningú
no sap ben bé si existeix, si ha existit
en algun passat remot o
si existirà
en algun futur improbable.

Només podem ser l’infant
que plora, tot sol, perdut
en el ventre immens de la nit.

El silenci ens romp els timpans a cop
de soledat, un silenci etern que ni tan sols esmena
el pensament, perquè el mot,
espaordit,
ens fuig
i no el sabem trobar.

Lluitem per la paraula i construïm
l’únic camí de salvació.

———————————————–

[1] Gemma Aguilera. Una humanitat extingida, Ara Llibres.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en poema i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La foscor és la norma

  1. edicions96 ha dit:

    No només t’ho perdone, sinó que em meravelle amb els teus reflexos i celebre les complicitats. Ben vinguda siga aquesta foscor lúcida que ens empeny a buscar el mot. Ei…, i que acabe de manera satisfactòria la teua lectura neandertaliana. El títol promet i resulta força atractiu…, i optimista també!: Una humanitat extingida.

Els comentaris estan tancats.