Animalistes deshumanitzats?

No vivim en un món perfecte. No hem viscut mai en un món perfecte. No viurem mai en un món perfecte. Afortunadament, més enllà dels esforços (totalment legítims) de cadascú per millorar la pròpia situació, hi ha moltes persones que s involucren en l’intent de fer progressar, millorar, la societat en el seu conjunt, i és natural que ho facin segons les pròpies prioritats, segons la pròpia escala de valors.

És per això que hi ha qui esdevé defensor del feminisme i hi ha qui lluita contra les desigualtats socials i la pobresa; qui pretén protegir boscos, rius i mars i qui tracta de fer arribar la cultura a les capes socials més desafavorides. Però, no tracteu d’esbrinar quina, entre totes aquestes lluites utòpiques i imprescindibles, és la més important, perquè cadascú defensarà la seva i no arribareu mai a un acord.

El problema ve quan hom esdevé fanàtic d’una causa o d’una altra: aquí moren els arguments i la visió realista del món, i el filantrop més noble corre el risc de transformar-se en l’inquisidor més sanguinari. Avui, i no és el primer cop, en podem veure un exemple si fem una ullada als comentaris de les xarxes socials.

Ahir, el torero Francisco Rivera va ser víctima (sí, he dit víctima) d’una cornada en la plaça d’Osca. Rivera continua a la UCI i, pel que diu la premsa, la ferida ha estat molt greu i ha anat de poc que no deixés la vida en la mateixa plaça.

La resposta d’alguns animalistes (deshumanitzats, en la meva opinió) ha estat la d’alegrar-se de la «sort» del torero. Hi ha qui ha dit que s’ho mereix, que ell s’ho ha buscat, que tan de bo totes les corregudes acabessin així. I no és el primer cop que els animalistes diuen animalades d’aquesta mena (sí, he dit animalades en el sentit pejoratiu i tradicional del mot —sentit que, encara que molesti als animalistes, encara conserva).

No puc entendre, si no és com a conseqüència del dogmatisme ultraortodox d’un fanàtic deshumanitzat, que hom pugui desitjar el dolor i la mort a un altre ésser humà pel fet de no compartir aquella fe animalista. No puc entendre que els mateixos que rebutjarien aplicar la pena de mort a un assassí en sèrie o a un dictador genocida puguin desitjar la mort a un altre ésser humà. No puc imaginar un grau de deshumanització major.

Espero que els animalistes deshumanitzats, que ara s’alegren del dolor de Francisco Rivera i de la seva família, siguin minoria. Perquè, la veritat, trobo que tractar amb respecte la resta d’éssers sensibles ens fa més humans; però, no veig com l’odi envers altres éssers humans ens pugui transformar en res més que en bèsties (sí, he dit bèsties, i, un altre cop, amb el sentit més negatiu de la paraula).

Simpatitzo amb els defensors dels animals. Entenc el dolor innecessari i cruel que s’infligeix a un toro en la plaça. Entenc que les corregudes són un espectacle bàrbar. Però, en el moment que els arguments són substituïts per l’odi més salvatge, en el moment que els animalistes desitgen per a un ésser humà allò que volen estalviar als animals, llur discurs perd tota validesa: si no saben estimar la vida d’un ésser humà, no em faran creure que estimen la dels animals.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Animalistes deshumanitzats?

  1. Sergi ha dit:

    Alguns dels animalistes es defineixen com a biocentristes. Això vol dir que donen valor a la vida, independentment que sigui humana, animal, vegetal o bacteriana.

    Això no vol dir necessàriament que la vida d’un home valgui per a ells el mateix que la d’un gat. Però potser val el mateix que la vida de 60 o 70 gats.

    No sé si això és racional o no. De fet, en alguns casos podem considerar-ho dins d’una certa lògica. Per exemple, si un tigre s’enfronta a un caçador de tigres, poden preferir que mori el caçador. Hi ha 7.000.000.000 d’humans però només uns pocs centenars de tigres. La mort del tigre ens acostaria a l’extinció de l’espècie. La mort del caçador, en canvi, no representaria una amenaça greu per a la continuïtat de l’espècie humana i, en canvi, suposaria esperança per als tigres, que perdrien un enemic que els estava acostant a l’extinció.

    En el cas del torero, no és ben bé el mateix. Però el cas seria assimilable a quan va morir en Botín, en Carrillo o en Fraga, que també van aparèixer comentaris alegrant-se de la seva mort. O, encara més paradigmàtic, quantes ampolles de cava es van obrir amb la mort de Franco?

    Es tracta en aquests casos de tenir interioritzat que aquella persona està fent el mal i que, per tant, la seva mort fa del món un lloc una mica millor.

    • Una argumentació molt lògica. Fa dies que hi penso i cada cop ho veig més com un enfrontament entre dues maneres de veure el món: el de la lògica i el de la tradició.

      I, no, la tradició taurina no es pot comparar, per exemple, amb la de l’ablació genital femenina: una es basa en un concepte de bellesa (força complex i barrejat amb altres valors), mentre que l’altra té un component moral que n’amaga un altre de domini social. Ho comento perquè, en sortir el mot «tradició», sempre hi ha la temptació d’encabir totes les tradicions en el mateix sac, i em sembla un gran error: la tradició també es troba en la base de l’aprenentatge i de l’estructura social, per exemple.

      L’argumentació que esmentes sobre els tigres, però, crec que no és comparable a la dels toros. El tigre viu en llibertat i el caçador (tradicional) defensa la seguretat d’unes terres on viuen i treballen persones: la seva lluita s’emmarca dintre de la lluita per la supervivència. Si penses en el caçador «esportiu» que, com en el cas del dentista de fa uns dies, mata un lleó en una reserva (fer-lo sortir amb enganys ho considero un agreujant), la cosa torna a canviar: estem davant d’un acte criminal (però no un assassinat: aquest només es refereix a l’homicidi amb agreujants, i «homicidi» ja remet a víctimes humanes) cruel i sense cap justificació.

      En canvi, el toro de lídia no viu en llibertat, si no en semillibertat en llocs establers específicament per a criar-lo. No són exactament «reserves biològiques», perquè la finalitat no és protegir l’espècie de l’extinció (com argumenten els aficionats a la tauromàquia), sinó la cria amb una finalitat molt concreta (i, com deia abans, molt complexa).

      En una cosa, però, crec que tenen raó els defensors de les corregudes de toros: aquesta espècie específica, el brau, molt probablement s’hauria extingit fa anys (o es trobaria en una situació ben similar a la de tigres i lleons en l’actualitat) perquè, a banda d’aquesta sangonosa festa, no té cap utilitat econòmica: si aquesta festa barroca no hagués creat un gran interès en mantenir l’espècie, durant la Il·lustració molt probablement els braus haurien estat substituïts per ramat boví de carn de o de llet (és el que van tractar de fer amb moltes espècies animals i vegetals, sempre buscant el rendiment econòmic); potser el brau hauria seguit una sort similar a la del bisó americà (i ja donaríem gràcies de poder conservar-lo en espais protegits). Ara em vénen al cap els casos del llop i del linx ibèric, perseguits pels ramaders, però oficialment protegits.

      El que em preocupa ara, però, és que els animalistes més encesos no entenen «la fiesta» i, amb algunes de les seves actuacions, poden arribar a obtenir l’efecte contrari al que desitgen. Això ja va passar cap a finals dels 70, inicis dels 80, i ara hi veig actituds que es repeteixen. Però d’això ja en parlaré més endavant.

      Gràcies pel comentari, Sergi: m’has fet reflexionar molt; fins i tot, m’has fet recordar les doctrines del jainisme, que quadren una mica amb els exemples que has posat i amb les actituds d’alguns animalistes.

      • Sergi ha dit:

        L’argument de l’extinció de l’espècie del toro de lídia no és ben bé cert. En realitat el toro de lídia no és una espècie diferent dels altres toros. Simplement són exemplars de races que són adequats per aquest “espectacle”. Per tant, la seva “extinció” seria tan tràgica com la de la varietat de bulldog francès, per exemple.

        Un altre argument divertit és el de “viuen com reis durant tota la seva vida fins al dia que van a la plaça”. Aquí va sorgir algun tuitaire a suggerir que podríem torejar polítics, que també han viscut com reis tota la seva vida. S’entén la ironia, suposo.

        Jo, la veritat és que no entenc el suposat art de la tauromàquia. Recordo quan era petit que el meu avi (valencià i Monteagudo, per cert) ho mirava a la tele. I jo no li trobava el què. No es pot dir que m’hagi traumatitzat (eren els 80, coi, no érem tan finolis com ara. En aquella època pescava al riu posant cucs vius a l’esquer. I els peixos que treia els travessava amb una branca des de la boca fins a les brànquies) però tampoc li vaig saber veure mai la gràcia.

        Vist en perspectiva sí que em sembla que fer de la tortura d’un animal un espectacle té un component d’amoralitat. Si la gràcia és enfrontar-se a una bèstia salvatge i torejar-la, no n’hi hauria prou amb la part on es toreja amb les capes?

        I si la gràcia és fer un combat a vida o mort entre el torero i el toro, no cal acceptar que en algunes ocasions el toro ha de guanyar el combat?

        • M’agrada la idea de fer corregudes de polítics!

          Bromes a banda, la solució de torejar només amb les capes s’assembla una mica a la francesa (on no sacrifiquen el brau en l’arena, sinó de forma «discreta»), podria ser un punt de partida interessant per a anar eliminant la sang d’aquest espectacle.

Els comentaris estan tancats.