L’alguerès, llengua de transició

M’assabento, via La Veu del País València, que Òmnium Cultural de l’Alguer ha presentat un protesta davant el fet que l’assessora regional Claudia Firino s’ha referit a l’alguerès com a variant de la llengua sarda. Filològicament, això és una bestiesa, ja que l’alguerès, variant del català, té característiques que el defineixen com a llengua romànica del grup occidental, mentre que el s’ha vingut considerant com una llengua de transició que barreja elements del grup occidental i de l’oriental.

Tradicionalment, les característiques que permeten establir si una llengua romànica pertany a un grup o a l’altre són dues: formació del plural de noms i adjectius, i evolució de les consonants oclusives sordes (P,T,K) en posició intervocàlica.

Les llengües del grup occidental (català, castellà, francès, portuguès, occità…) es caracteritzen per:

A1) formació de plurals amb l’afegit de la -s: nen -> nens (cat.); niño -> niños (cast.); enfant -> enfants (fr.); menino -> meninos (port.); dròlle -> dròlles (occ.);

B1) transformació de les oclusives sordes del llatí (P, T, K) en oclusives sonores (B, D, G) en posició intervocàlica: del llatí FORMICA (K -> G) -> formiga (cat.), hormiga (cast.),  formi (el francès perd, en aquest mot, la darrera síl·laba), formiga (port.), formiga (occ.).

Per la seva banda, les llengües romàniques orientals, italià i romanès, es caracteritzen per:

A2) plurals masculins en -i i femenins en -e: bimbo, bimbi; bimba, bimbe (it); băiat, băieți (rom.);

B2) manteniment de les oclusives sordes intervocàliquès (P, T, K) com a sordes: FORMICA (K) -> formica (it.), furnică (rom.)

El sard, però, forma els plurals com les llengües occidentals, ço és, afegint una -s a final dels noms i els adjectius (alleu, alleus), mentre que, com les orientals, manté sordes (P, T, K) les oclusives sordes intervocàliques (furmica), detall que el diferencia clarament del català. És per aquest motiu que, tradicionalment, es considera el sard com un llengua de transició entre el grup occidental (forma els plurals com aquest) i l’oriental (evoluciona les oclusives sordes intervocàliques a sonores, com aquest altre).

Hauria de ser evident, doncs, que si dues llengües (alguerès i sard) formen part de grups diferents (occidental i de transició) dins d’una mateixa família, no es poden confondre mai ni considerar una i la mateixa llengua com ha fet l’assessora sarda.

Ara bé, tot això pertany a la lingüística i, en realitat, l’actuació de l’assessora Firino s’ha d’encarar (com sospito que ha fet Òmnium Cultural de l’Alguer) des del punt de vista de la sociolingüista, que estudia les relacions entre societats i llengües.

Resumint-ho molt, des de la unificació d’Itàlia (1861), la versió oficial del govern és que a Itàlia només es parla una llengua, l’italià, i diversos dialectes (us resulta familiar, oi?). Fa l’efecte que la consellera sarda imita el centralisme lingüístic de l’estat italià i ha reduït l’alguerès a una variant del sard.

Cal recordar un detall força important: a L’Alguer, el català no és una segona llengua minoritzada per una altra d’oficial i imposada, sinó la tercera, parlada per no gaire més de 8.000 parlants. La inquietud d’Òmnium, per tant, està més que justificada.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.