La mort del LAPAO i del LAPAPYP

Per casualitat, escolto la notícia que el govern d’Aragó té previst derogar la «Ley de Lenguas», aquella invenció (perpetrada per PP i PAR) que amaga el català sota el nom de LAPAO («lengua aragonesa propia del área oriental») i l’aragonès sota el de LAPAPYP («lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica»). Afirma avier Lambán, president del govern d’Aragó, que la intenció és tornar a una situació similar a l’anterior, que sí que reconeixia l’existència de l’aragonès i del català. Una bona notícia… amb un però.

L’alegria, però, es refreda, quan Lambán continua parlant i afegeix que «evidentemente, sólo puede haber una lengua oficial en Aragón, que es el castellano». «Evidentemente»? I, això, per què? D’on ve aquesta «evidència»?

Per començar, la mateixa llei que es proposen d’anul·lar citava, en l’exposició de motius, l’article 3r, punt 2, de la Constitució Espanyola de 1978:

Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

És a dir, que no hi ha cap impediment perquè ho siguin, la decisió és de cada comunitat autònoma. Per tant, només podem interpretar que la coalició de forces que impulsa aquesta reforma (PSOE, Podemos, Chunta i IU) no en té la voluntat.

I quina en podria ser la justificació? De moment, no n’he trobat cap (si el president d’Aragó la va explicar en algun moment, la premsa no sembla haver-ho reflectit). Com es podria justificar? Per l’escassa quantitat de parlants, potser? L’aragonès compta amb uns 25.000 parlants; el català, amb uns 30.000 en la Franja. Qualsevol de les dues, doncs, en té molts més que l’aranès, que només en tenia uns 4.700 l’any 2001 i, tanmateix, és llengua oficial a Catalunya:

La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística. Article 6.5 de l’Estatut de Catalunya de 2006.

Per què tres llengües oficials en serien massa? Tornem a llegir l’article que acabo de citar veurem que, a Catalunya, n’hi ha tres, de llengües oficials: el català, l’aranès i el castellà. Així, doncs, si hi hagués voluntat política, Aragó podria tenir, també, com a oficials, l’aragonès, el català i el castellà. I, evidentment (ara sí!), es trobaria en el mateix cas que Catalunya.

És evident (aquest cop també), doncs, que només hi ha una explicació al fet que ni l’aragonès i ni el català siguin llengües oficials a Aragó: manca de voluntat política, menyspreu per aquestes dues comunitats lingüístiques (que, a més, són originàries dels territoris on encara sobreviuen). Tot plegat, doncs, una maniobra per deixar de fer el ridícul en el pla filològic (inventar els conceptes de LAPAO i LAPAPYP sembla el símptoma d’alguna malaltia mental) i en el filosòfic (amagar l’existència de dues realitats), però sense sortir d’allò que hom anomenava «el regionalismo bien entendido» (és a dir, la submissió a l’España Una).

I, mentre el president Lambán s’inventava aquelles evidències que ja sabem que no existeixen, Miquel Izeta, líder del PSC i candidat a la presidència de Catalunya, escoltava, beatíficament, sense obrir la boca per fer-ne la més mínima matisació. Qui calla consent, és a dir, que el presidenciable Izeta està d’acord en l’evidència que només pot haver una llengua oficial en Aragó: per què hauria de pensar que Catalunya ha de ser diferent?

Així, doncs, si ho voleu celebrar (sempre és una millora, ho admeto), crec no cal que obriu cap ampolla de cava: amb un par de birres ja anem bé i, fins i tot, em sembla que exagerem.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.