Pragmatisme

Ahir, xerrant amb @imatgine sobre sobre la compareixença del president Mas davant de la Diputació permanent, un dels seus comentaris em va fer reflexionar. Us en copio el fragment:

Mas_Suarez

El tema és delicat, perquè un dels arguments contra la candidatura de @JuntsPelSí és, precisament, la manca d’independentisme de Mas. I són altres independentistes qui el fan servir («el Mas us deixarà penjats!», «els de CDC faran govern pel seu compte encara que hagin de pactar amb el PPC!»), més que no pas els del bloc del NO.

No sé fins a quin punt és justa o encertada la comparació entre l’independentisme de Mas i les conviccions democràtiques de Suárez. En aquest moment de la història, penso que el sistema resultant de la TransiciónTM està lluny de ser una democràcia. Tanmateix, no seria just atribuir tota la responsabilitat d’aquell fracàs a Suárez: també hi havia Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga i la remor de sabres (i un tal Juan Carlos, més tots aquells detalls que no són del domini públic). El cas, però, és que va ser Suárez qui va pilotar l’estat espanyol durant les primeres fases d’aquell canvi que els espanyols van reclamar massivament, de primer, amb manifestacions i, finalment, a través del referèndum sobre la Ley para la reforma política.

Comentem, de passada, que aquell referèndum (oi que us agrada aquest mot? re-fe-rèn-dum) es va celebrar el 15 de desembre de 1976, que hi va haver una participació alta (el 77% del cens) i que va obtenir un 94% de vots favorables. Tenia rang de Llei Fonamental, és a dir, formava part del sistema legislatiu del franquisme. Als catalans, ens han negat el dret a celebrar un referèndum (diferències), però també comencem la desconnexió utilitzant els recursos legals i legislatius del règim anterior (similituds): en el nostre cas, les eleccions al Parlament de Catalunya.

I, de la mateixa manera que Suárez provenia del règim anterior, la dictadura franquista, Mas prové del que aviat podrem anomenar el règim anterior (això espero), l’estat de les autonomies dins del Reino de España (altres similituds). El cas és que, en el moment d’iniciar els respectius processos de canvi, tant els convenciments democràtics de l’u com l’independentisme de l’altre es basaven només en la paraula de cadascun d’ells (més similituds). Està per veure fins a quin punt, però, tal i com va fer Suárez amb els espanyols, Mas sembla haver aconseguit la confiança de la majoria de catalans (encara més similituds). De tota manera, com que, repeteixo, els catalans no hem aconseguit de fer un referèndum sinó que ens hem hagut d’apanyar amb unes eleccions, la candidatura de Junts pel Sí no té cap possibilitat d’obtenir un 94% del suport (diferències).

D’altra banda, i tornant a la piulada inicial, allò de pujar al carro abans no els atropelli admet diverses interpretacions. Oportunisme, per exemple (i és la visió que difonen els detractors de Suárez i de Mas); o capacitat de comprendre el desig majoritari dels ciutadans i respondre-hi amb voluntat de servei (interpretació dels seguidors de l’u i de l’altre, és clar): dues similituds més. En qualsevol cas, és símptoma d’intel·ligència política (i crec que podem acceptar que també en això coincideixen aquests dos animals polítics).

Ara bé, els qui, com jo, no tenim una certesa absoluta sobre l’independentisme de Mas, com és que estem disposats a votar la llista que el proposa com a president? Suposo que cadascú prendrà la decisió per uns motius o per uns altres; els meus arguments concrets són, entre d’altres, els següents:

  1. amb el vot dels qui considero «independentistes de confiança» no arribaríem a assolir la majoria; en canvi, crec que la llista de Junts Pel Sí ens proporciona la possibilitat d’obtenir-la amb la suma dels independentistes convençuts de diverses ideologies més (i aquest és un factor clau) indecisos que comencen a veure que això no és cap costellada ni cap broma i que perceben que aquesta candidatura se’n surt del què és comú, és extraordinària en el sentit literal del mot: no és ordinària, sinó excepcional (això té autèntic morbo electoral);
  2. Artur Mas m’ha demostrat (amb fets) haver fet una evolució des de l’autonomisme fins al dret a decidir i sembla (sembla!, que, com deia @imatgine en un altra piulada, el verb «semblar» és la clau) que vol aconseguir la independència i que ha cremat les naus;
  3. Artur Mas m’ha demostrat (també amb fets) ser el polític (com a mínim, en actiu) més hàbil del panorama català;
  4. Artur Mas m’ha demostrat ser molt més hàbil que qualsevol polític (en actiu) del panorama espanyol;
  5. seria impossible (i aquest és, per a mi, l’argument pràctic definitiu) portar a bona fi aquesta empresa sense el suport del polític més hàbil de la partida.

Així, doncs, votant Junts pel Sí intento assolir la majoria més alta possible (veieu els números que ha fet Vicent Partal) i «fitxar» el líder que trobo més hàbil. Si hi estic equivocat (vegeu el segon incís de l’argument 5) i Artur Mas intenta enfonsar el procés, desenganyeu-vos, qualsevol altra opció seria inútil, ja que mai no aconseguiríem la majoria necessària amb l’oposició de Mas i de CDC. Si volem la independència (i no entro en consideracions sobre què vol cadascú fer amb ella), Artur Mas és una peça fonamental (he dit fonamental, no imprescindible: imprescindible seria no tenir-lo en contra —imagineu Artur Mas com a president del govern espanyol i Rajoy com a líder de la independència? doncs, això).

En resum, votaré Junts pel Sí perquè crec que m’ofereix l’equip necessari per a assolir la independència i, si estic equivocat, la resta d’equips, en solitari, no hi tenen res a fer.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Pragmatisme

  1. Sergi ha dit:

    Jo no havia votat mai CiU fins al 2012. I, com en Mas, tampoc era independentista. I llavors en Mas va fer una cosa que em va impressionar: veient que no podia complir el seu programa electoral, va convocar eleccions per obtenir del poble un mandat diferent al que tenia el 2010. Això és tractar el poble català com democràticament adult i contrasta amb altres dirigents que s’arrapen com paparres fins l’últim dia de mandat.

    Més. Jo he arribat a ser independentista seguint el mateix camí que en Mas. El camí del seny. L’independentisme pot ser una aventura esbojarrada però ara mateix, tancades totes les altres vies de millora, és l’única alternativa que no signifiqui la lenta agonia social, econòmica i cultural de Catalunya. Podia haver funcionat l’Estatut o el Pacte Fiscal. Però ja ens han dit que és impossible. Que l’únic que esperen de nosaltres és que abandonem la identitat catalana i ens afegim a aquesta magnífica identitat espanyola de la qual no saben molt bé lloar-ne les virtuts.

    Podria ser que en Mas fos molt astut i m’hagués enganyat, és clar. Però com tu dius, si en Mas volgués impedir la independència, n’hi hauria hagut prou amb restar al cantó de l’autonomisme. Sense el seu viratge els independentistes no hauríem sumat mai. I sense suma, no hi ha independència.

    Posem que al final ens traeix. Què en trauria que no hagi pogut aconseguir sense tot aquest viatge? No li veig gaire consistència a aquest argument.

    • En efecte: què en trauria si, a l’últim moment, ens deixés penjats? Destruir la pròpia credibilitat, una imatge de polític sòlid, àgil, astut que ha trigat anys en construir? Seria absurd que fes això. Bo, de moment, no podem fer altra cosa sinó continuar confiant-hi (almenys, jo, ja que les altres opcions encara m’interessen menys).

Els comentaris estan tancats.