Contra el referèndum-trampa post 27S

A mesura que s’acosta el 27S, les forces unionistes es posen nervioses: tant els líders polítics com els tertulians afectes diuen disbarats a cor que vols, cor que desitges, a més de perdre les formes i escridassar literalment qui no pensa com ells (millor no posar exemples, no vull donar-los publicitat); Rajoy multiplica els errors estratègics i internacionalitza el ProcésTM, aconseguint que Mekel digui perogrullades («cal complir les lleis») i que Cameron ens amenaci amb allò que ell desitja per al Regne Unit, la sortida de la Unió Europea; el Gobierno canvia sobre la marxa les normes del joc al seu favor (llei Mordassa, llei Albiol); els militants més exaltats intenten intimidar als voluntaris de les paradetes d’ANC y provocar un esclat de violència…

A tot això, es van publicant enquestes sobre les eleccions generals, previstes pels volts del 28D —setmana amunt, setmana avall—, però cap ni una sobre les plebiscitàries. [Vaja! Anit, mentre escrivia aquestes línies, en van començar a sortir… per fer-me quedar malament, és clar.] En conjunt, això suggereix que algú (algú…) disposa d’informació reservada molt desfavorable als interessos unionistes. És només una hipòtesi que intenta explicar els fets, és clar.

I, com a cirereta del pastís, hom comença a dir, a reclamar, que, en cas de victòria del SÍ, a partir del 28S el Gobierno hauria de proposar un referèndum i, per la seva banda, el Govern estaria obligat a acceptar-lo. Para el carro! Abans de precipitar-nos, caldrà recordar alguns detalls:

  1. El Gobierno ja va tenir la seva oportunitat: des del 25 de desembre de 2012 (i després d’unes eleccions on Artur Mas es va comprometre a convocar una consulta sobre la independència), el Govern català li va demanar per totes les vies que cedís a Catalunya les competències per celebrar el referèndum, i el Gobierno s’hi va negar. I ens van menysprear i en van fer burla.
  2. El Parlamento, representant del pueblo español, ja va tenir la seva oportunitat el 2 d’abril de 2014, però va votar-hi en contra. I ens van menysprear i en van fer burla.
  3. Ens vam dotar de la cobertura legal necessària per a fer, no un referèndum vinculant, sinó una consulta (no vinculant) i el Tribunal Constitucional i el Gobierno (tanto monta, monta tanto) ens ho van impedir, reduint-ho a un procés participatiu, una mena de manifestació simultània en tots els municipis catalans. I ens van menysprear i en van fer burla.
  4. El Gobierno va continuar prohibint el procés participatiu i va amenaçar d’emprar-hi les Fuerzas de Orden Público (bonic eufemisme) o el Ejército (sense eufemismes). I ens van menysprear i en van fer burla.
  5. Finalment, la Fiscalía del Estado es va querellar contra el MHP Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel terrible i imperdonable crim d’haver posat les urnes per consultar els catalans. I ens van menysprear i en van fer burla.

Davant de tants impediments, obligat per la negativa total, absoluta i reiterada del Estado español (no només el Gobierno, sinó el Parlamento, el Tribunal Constitucional i la Fiscalía del Estado, per no parlar de premsa sàviament comprada amb el cànon AEDE), el president Mas va convocar les eleccions del 27 de setembre com a última via política legal per resoldre un problema polític que el Estado español no només no ha intentat mai solucionar, sinó que sempre ha negat (i per complir amb el compromís adquirit en les eleccions del 2012). I, des que les va convocar, ens menyspreen i en fan burla.

I, ara, després de tanta negativa, de tant menyspreu, de tanta burla; ara, que comencen a veure les orelles al llop, llancen globus sonda sobre un possible referèndum pactat si (atenció: només si) la nostra eina per solucionar la qüestió, l’última via per a legal per a realitzar la consulta sobre la independència, dóna un resultat positiu. És dir, si guanya el SÍ, ens faran la traveta oferint-nos un referèndum; en canvi, si guanya el NO… no ens oferiran cap referèndum.

Aquest hipotètic referèndum és, amb tota evidència, una trampa, un engany. I els catalans seríem rematadament imbècils si hi caiguéssim. No (repeteixo: NO) podem caure en aquesta trampa ni amb el pretext de ser els més purament xupiguais meravellosos de la mort defensors de la Democràcia. La raó és ben senzilla: una trampa (i, insisteixo, aquest referèndum ho seria) no és mai un procediment democràtic. Aquell referèndum de democràtic el mateix que la democracia orgánica de Franco. Una trampa, una estafa, un mirall, una enganyifa.

No podem ser tan purs, no podem permetre que la nostra obsessió democràtica ens porti a l’anorreament.

I no em fa gens de gràcia que el MHP Artur Mas digui que pactaria encantat aquest referèndum. Potser ho diu perquè sap que el Gobierno, governi qui governi a Espanya, no el pactarà mai; o perquè sap que el Gobierno, governi qui governi a Espanya, no acceptarà mai les condicions de vinculant i de vot exclusiu català. Però no em fa cap gràcia que ho digui perquè la possibilitat de pactar un referèndum va caducar el dia que el MHP Mas va convocar les eleccions plebiscitàries.

Però, és que, a més a més, acceptar aquest referèndum després d’una victòria clara el 27S seria una decisió tan grossa i un retrocés tan gran que fracturaria el govern de concentració, disgregaria Junts pel Sí, desfaria tota la feina que s’ha fet des que CDC i ERC es van posar d’acord per formar la coalició transversal. Tret, és clar, que aquest govern (que sembla que no portarà al programa específicament un referèndum similar) convoqués prèviament un altre referèndum perquè els catalans decidim si accedim a pactar el referèndum proposat pel Gobierno.

No sé vostès, però, jo ja fa estona que m’he perdut amb tant de referèndum (de segur que aquest és un dels objectius principals de la proposta: marejar la perdiu) i em fa por que molts catalans comencin a fartar-se de tanta urna. Compte, doncs, amb el referèndum-trampa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.