Elvira Gafotas i la miopia política

Ahir, 13 de setembre, l’escritora Elvira Lindo —coneguda sobretot pel seu personatge infantil Manolito Gafotas— va publicar un article a El País sota el títol ¿A Senegal? En ell, critica un comentari de Lluís Llach, qui deia fa poc que se n’aniria al Senegal si les opcions independentistes no aconseguien la majoria absoluta. Lindo, qui, sens dubte, desconeixia la tasca que Llach està portant a terme en aquell país, ha clavat la pota fins al muscle.

Ahir —coses de la xarxa—, centenars de lectors s’adreçaven a la popular autora per fer-li veure que s’havia equivocat i que en el comentari del cantautor no hi havia ni una engruna de menyspreu cap al Senegal. Alguns li feien notar que, si tot el que ella sap sobre aquest país deriva del seu coneixement d’un cambrer senegalès, difícilment es pot comparar amb l’experiència directa de Llach sobre el terreny a través de la seva fundació.

Han passat més de 24 hores des de la clavada de pota d’Elvira Lindo i, de moment, no sembla que hagi rectificat ni que hagi reconegut el seu error ni res de res; almenys, al TL del seu Twitter no apareix cap rectificació (a les 9.51 del diumenge, 13 de setembre). I, en l’època de les comunicacions i de les xarxes socials, 24 hores són una eternitat. Potser n’ha fet algun comentari per altres mitjans, no ho sé. O potser no es molesta en mirar el Twitter i només el fa servir com a mitjà de comunicació unidireccional, un error freqüent en la generació predigital.

El cas de l’Elvira Lindo és només una mostra del desconeixement que es té, des de la llunyana Madrid, respecte als catalans. Una mostra del llombrigolisme centralista (només existeix allò que es troba a la metròpoli: el cambrer de la Lindo existeix perquè hi viu; la fundació del Llach, com que es troba al Senegal, no existeix). Una mostra del nul interès pel procès d’independència, una mostra del nul interès per conèixer-ne les nostres raons i una mostra de com els resulta més atractiu atacar els comentaris més intranscendents dels candidats sense ni tan sols molestar-se en interpretar-los correctament.

Casualment (o no), durant el discurs de després de la manifestació, el MHP Artur Mas va fer una al·lusió textual a la miopia política del gobierno i de les institucions de l’estat. La d’Elvira Lindo també en seria una mostra i, al final, resultarà que és ella i les institucions de l’estat i el gobierno els qui necessiten aquelles ullerotes, més que no pas el tendre Manolito que ho observa tot.

Al final, el problema espanyol serà només això, miopia. Quan en tinguin voluntat, el podran corregir. Però ja serà tard; de fet, ja és massa tard.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.