Només volíem la independència

Vull la independència. No em defineixo com a independentista perquè no crec que un desig tan senzill i elemental com és el de tenir un estat més petit i més proper s’hagi de considerar ideologia.

En el fons, és només això: vull un estat més petit. Després, serà amb democràcia que en decidirem les bases, els fonaments: la Constitució. I, a partir d’aquí, tornarà a ser amb democràcia que en triarem els successius governs, ara aquest, adés aquell altre. Em sembla senzill.

Però, com que l’estat a què ara pertanyem ens ha impedit de fer un referèndum amb una pregunta senzilla i clara, he hagut de votar en unes eleccions i triar la llista que, en la meva opinió, ens havia de dur amb més seguretat a l’objectiu desitjat. Suposo que molts dels qui volem la independència ho hem fet així.

Molts d’altres, però, han triat entre Junts pel Sí i la CUP per altres motius. Principalment, pel fet de ser militants o afiliats d’algun dels partits i associacions que integraven les llistes. I, si, probablement també desitgen la independència, tots aquests. Però, no només: sembla que la volen d’un color concret, aconseguida segons el full de ruta que proposa la seva llista i amb unes característiques finals específiques. I, si no és així, donen a entendre no la volen: prefereixen seguir esperant l’ocasió propícia dins del Reino de España.

Els que hem triat entre una llista o l’altra sense la hipoteca de la militància podríem, igualment, haver triat la llista contrària: si haguéssim escoltat un missatge concret o haguéssim deixat d’escoltar-ne un altre, el sentit del nostre vot podria haver estat diferent. Perquè, en realitat, no volíem votar ni CUP ni Junts pel Sí: volíem votar INDEPENDÈNCIA.

I, com que no som militants ni dels uns ni dels altres, ens molesta que s’insinuï que donem suport total al programa que hem votat, o que es doni per fet que rebutgem tots els punts del programa contrari. I ens ofèn que ens tractin de «fanboys» (o de militants, que ve a ser la mateixa cosa).

En realitat, molts catalans vam votar una de les dues llistes perquè no podíem votar-les totes dues. Substituir el referèndum per unes eleccions ens ha obligat a prendre partit pels uns o pels altres, però això no era el que volíem fer.

En el meu cas, el criteri per votar una llista o l’altra va ser molt senzill: per construir la Catalunya que somio, cal que tots els catalans hi treballem conjuntament, en equip —fins i tot aquells que, originalment, desitgen continuar formant part Espanya: si algú pensa que se’n va a anar o que els anem a fer fora, s’enganya. Vaig triar, doncs, la llista dels que van fer aquest esforç, la llista dels qui estaven disposats a renunciar (temporalment, si més no) a alguna cosa per tal d’aconseguir l’objectiu comú. La llista dels qui estaven disposats a renunciar a part de llurs objectius i, com he dit, treballar en equip per aconseguir l’objectiu comú.

Però, ara que ja tenim conformat el Parlament, desitgem i esperem que els diputats de tots dues llistes treballen conjuntament, ara sí, per aconseguir la independència. Com ho considerin millor, però conjuntament.

I, no, no entendré que no posar-se d’acord sigui la millor manera: no entendré que un Parlament amb majoria absoluta independentista s’atreveixi a desoir l’encàrrec solemne que li hem fet els catalans. Com a mínim, si els diputats de totes dues llistes no arriben a posar-se d’acord, consideraré que no tenen la capacitat de sacrifici necessària per construir la nova Catalunya.

Si es dóna el cas i arribem al punt d’haver de repetir les eleccions, potser arribaré a la conclusió que les eines (els polítics) no estan a l’alçada de la feina (la independència) i, probablement, em resultarà molt més difícil triar el sentit del meu vot. Espero no haver d’arribar a aquest extrem extenuant: per cap d’any, hauré suportat campanyes electorals per damunt de les meves possibilitats.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.