Cinc motius per no tornar a aturar-nos

Ahir, Pere Gendrau publicava un article a NacióDigital.cat, Cinc motius per tornar a votar, on defensava les bondats —de cara a prosseguir el camí envers la independència— de repetir eleccions. Com que he vist que els seus arguments no es basen en cap prova palpable sinó en intuïcions i opinions personals, em considero tan autoritzat com qualsevol altre per donar les meves raons en sentit contrari: si més no, debatrem, cosa que sempre va bé.

La primera raó per no tornar a aturar el procés és que ja ho hem fet amb anterioritat i no ens va sortir gens bé. Em refereixo a l’aturada posterior al 9N, quan havíem assolit un punt crític d’entusiasme que, d’haver-lo aprofitat de manera immediata, tenia moltes probabilitats de sumar a la nostra causa molts indecisos. En lloc d’això, ERC es va desentendre de la proposta que el MHP Artur Mas va realitzar el 25N, vam deixar passar el temps, es van refredar els ànims i els independentistes vam començar a témer que els interessos partidistes ho engegarien tot a rodar.

No podrem saber mai si, com a resultat d’aquella aturada, vam perdre molts o pocs vots. No sabrem mai si hauríem aconseguit majories més àmplies d’haver format la candidatura (gairebé) unitària al primer intent. El que sí que és innegable és que hem concedit un any extra al govern espanyol per prendre mesures contra el procés (un procés que, fins a aquell moment, no es prenia seriosament), mesures que patim cada dia i que ens van fent més difícil el camí.

Així, doncs, com que aturar-nos ja ens ha perjudicat un cop, no trobo encertat tornar a cometre el mateix error.

En segon lloc, no comparteixo l’optimisme de Gendrau sobre els efectes de l’eclipsi d’Unió. No hi ha manera de saber quant vots representava UDC en els seus millors temps, ja que no s’havia presentat mai en solitari; així, doncs, no es pot avaluar quants vots podria deixar en herència a CDC, a la nova DC o a una hipotètica reedició de Junts pel Sí.

Tampoc no tinc gens clar (i aquest és el tercer motiu) que la CUP pogués repetir, i menys encara millorar, els resultats del 27S. Aquella millora es va deure a una gran quantitat de vot no militant i, per tant, volàtil. Vots atrets per un discurs clarament d’esquerres, sí; però també independentista i, cosa molt important, dialogant, conciliador i assenyat (especialment representat per Quim Arrufat). Ara, en canvi, els nous votants de CUP estan descobrint el discurs més radical, més tancat, més tossut. Més enrocat en una suposada puresa espiritual i en una immunitat a la corrupció que tenen més de mística que de realisme. I aquest discurs no està agradant gens a una part (també difícil de ponderar, ho reconec) d’aquells nous votants. Així, doncs, si repetim les eleccions, no es pot preveure què passaria amb la CUP.

En quart lloc, Gendrau s’encomana a l’estabilitat. Tanmateix, passa per alt que venim d’una legislatura de dos anys, seguida d’una de tres a la que, ara, succeiria una altra, fallida, d’uns pocs mesos. I, a més, el full de ruta inclou, a curt termini, eleccions constituents, referèndum sobre la nova Constitució i noves eleccions generals, les primeres del nou estat: de quina estabilitat ens parla? La sensació que transmetrien unes noves eleccions, en aquest moment del relat, seria la contrària.

I, en cinquè lloc, no crec que la constatació que la tercera via continuï tan impossible com sempre —constatació que, segons Gendrau, arribaria després de les eleccions espanyoles del 20D— pugui fer canviar l’opció de vot dels qui encara hi creuen i els pugui portar a acabar votant opcions independentistes. I no ho crec perquè (1) els terceraviïstes són pocs, (2) no hi creuen sincerament, sinó que són unionistes camuflats, (3) són «carn de partit», militants ultraconvençuts incapaços de desobeir les consignes de llurs líders i (4) ja han tingut massa ocasions per veure que la tercera via és totalment i absoluta impossible i, si no han acceptat encara aquesta realitat, no ho faran mai.

La millor opció, doncs, no és aturar-nos, sinó aconseguir que Junts pel Sí i CUP (que ja sabem que no formaran mai un CUPs pel Sí) arriben als acords necessaris per tirar endavant. I, sí, això pot implicar seguir aplicant el #pressingCUP, però sense oblidar el #pressingJuntsPelSí, fins que els acords siguin realitats i esdevinguin fets.

Després dels fets d’ahir (detenció d’anarquistes) i de les declaracions d’alguns líders de les CUP, aquest acord sembla encara més difícil: a Madrid deuen d’estar brindant amb Freixenet.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.