On són els somriures?

En periodisme, hi ha moltes coses perilloses: els tòpics en són una. Les mentides i les errades, fins i tot després de contrastar-les amb les dades i desemmascarar-les, triguen molts a quedar neutralitzades; els tòpics, però, són mentides imperceptibles, i això els fa molt més persistents.

Tòpics com ara que la CUP representa la revolta del somriure. Que són cuquis (com sol dir, sovint, l’admirada Patrycia Centeno). Anit, però, durant la breu roda de premsa que va seguir al discurs d’investidura d’Artur Mas, no em va semblar veure’n cap, de somriure.

No, el riure nerviós quan un periodista els va preguntar per què no havien aplaudit el discurs de Mas no compta. Si de cas, compta en sentit contrari, perquè va ser això, un riure nerviós, no pas espontani, gens joiós: «ens han enxampat», vet aquí què deia aquell riure.

I sí que m’ho van semblar, enxampats: davant d’un discurs totalment incriticable per part de l’esquerra o de l’extrema esquerra, no van trobar per on clavar-hi mossegada i van haver d’atacar pel «no discurs», per les coses que Mas no havia dit i que ells volien que hagués dit.

Sembla que, en un discurs d’investidura –que se suposa que és un projecte i que, per tant, ha de parlar del futur i convèncer els diputats que el candidat reuneix tots els requisits per a ser investit–, els membres de la CUP esperaven un mea culpa amb cops de puny al pit. Ui, sí! Això és el que fan tots els candidats a ser reelegits del món, reconèixer les errades del passat! Demanar perdó per les retallades, per les privatitzacions i, sobretot, per allò de Can Vies (això no ho van esmentar, oi?).

Perquè, si m’ho pregunteu a mi, estic convençut que aquesta rebequeria (que porta camí d’empantanar l’elecció de president i, per tant, de donar temps a l’adversari i de refredar la confiança dels independentistes en els polítics que ens representen) no és més que això, una venjança personal per Can Vies, molt present en l’esperit de la CUP barcelonina (que sembla que és, ara, la que talla el bacallà).

Tanmateix, veig amb més esperança aquests fronts arrugats que no pas el somriure «dels cuquisobrats» (si em permeteu imitar l’humor de la P. Centeno): si ja no somriuen, potser és que comencen a ser conscient de les conseqüències que tindria, no ja aturar, sinó simplement ralentitzar el procés. I, si en són conscients, és possible que arribin a fer alguna proposta més enllà del Mas no, Mas no, Mas no. No avui, no aquesta tarda, però aviat.

Ara que ja no somriuen, començo a ser optimista. Dieu-me enrevessat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a On són els somriures?

  1. Retroenllaç: Guant de seda | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.