Comunicar

És gairebé un tòpic que, en una conversa, diem molt més amb el llenguatge no verbal que no pas amb el verbal: sense perdre’ns entre els percentatges, comuniquen molt més el gest, l’expressió facial, la indumentària i el to de la veu que no pas les paraules. Un exemple recent el tenim en el comportament de la diputada Andrea Levy al Parlament aquesta mateixa setmana, àmpliament comentat. Tanmateix, encara comuniquen més els fets que no pas els gestos.

Jo, per exemple, no segueixo mai (tret d’alguna excepció justificada) les campanyes electorals. Tant se me’n fot de les boniques paraules que puguin dir els candidats o de les promeses que puguin aparèixer als programes electorals: durant les dues setmanes de la campanya, reviso les hemeroteques i veig què han fet els candidats i els partits durant la legislatura. A partir d’aquí, dels fets, determino el sentit del meu vot.

No sóc l’únic que ho fa així. Crec que, en major o en menor mesura, una part important dels votants —aquells que no som fans de cap partit i que estem disposats a fer l’esforç de canviar el sentit del vot quan trobem motius— ho fem. I potser és per això que, si creiem els comentaris que corren per les xarxes socials, molts dels qui van votar la CUP el passat 27 de setembre expressen, ara, llur incomprensió: potser no van escoltar els mítings i no van llegir el programa d’aquesta formació. En canvi, els van votar perquè recordaven les bones pràctiques, la bonhomia i la capacitat de diàleg de David Fernández, de Quim Arrufat i d’Isabel Vallet (la baixa per maternitat va impedir que la diputada Georgina Rieradevall s’ens quedés en la memòria); i això és el que suposo que van votar molts, realment: el record d’una imatge i no pas el programa de la CUP.

Trobo terriblement injust, doncs, que l’entorn cupaire critiqui —amb l’argument de «però, si ja ho havíem dit!»— els qui els critiquen per la posició que prenen ara: després de gairebé 40 anys de polítics que afirmaven que les promeses electorals estan per a incomplir-les, és normal que ningú no se les cregui. Més encara: és normal que ningú es molesti a conèixer-les i que molta gent tracti d’escapar a la campanya electoral de totes les maneres possibles. Si la CUP no accepta aquesta realitat és perquè no coneix la societat fora de la seva bombolleta assembleària (i renyar els qui els van votar sense haver-se’n llegit el programa és d’una prepotència insultat que tampoc no els beneficiarà gaire).

Anem, però, al missatge que ha donat la CUP aquesta setmana. I el missatge és NO. I no un cop, sinó dos. NO i NO. I de res serveix endolcir aquesta doble negativa amb aquell «no tranquil» que el diputat Baños ha intentat colar a Artur Mas i que el president en funcions no s’ha empassat: un no és un no, per més tranquil que sigui.

Però, el missatge no ha estat només un no: n’han estat dos, idèntics. És a dir, 10 nos en la primera volta i 10 nos en la segona. Immutables, sense canvis. Immòbils, tot i aquelles ofertes que els ha fet Junts pel Sí i que «diuen» valorar. Diuen. Però que valoren tant que ni tan sols han fet el gest (el gest!) de, en la segona volta, canviar els nos per abstencions. En absolut: la CUP a continuat amb el NO.

Pel contrast entre les paraules (el no «tranquil») i els fets (10 vots tan negatius com els de la primera votació), les xarxes socials s’han omplert de comentaris indignats. És natural: els independentistes no entenen fets curiosos, com ara:

  • que, després que Junts pel Sí ha accedit a presentar i aprovar una declaració d’independència (ni que sigui parcial: ens hem declarat independents del Tribunal Constitucional, poca broma) abans de tenir assegurat un govern la pugui mantenir, la CUP es negui a investir el candidat de la llista més votada, imprescindible per fer realitat aquella declaració i defensar-la;
  • que la CUP s’hagi negat a embrutar-se les mans amb cap càrrec de responsabilitat i, després, deixi el marró de la persecució judicial i penal als diputats de Junts pel Sí;
  • que la CUP parli d’eixamplar la CUP a eleccions passades sense donar cap pista de com ho pensen fer;
  • que, en el moment que l’estat espanyol accelera contra Catalunya, el procés s’hagi d’aturar (tranquils, que no citaré L’art de la guerra ); i, sobretot,
  • els independentistes no entenen que la CUP vulgui fer passar els seus 300.000 votants per damunt dels 1.600.000 votants que han preferit la llista que proposava Artur Mas com a candidat.

Molts independentistes, votants de Junts pel Sí, però també de la CUP (només cal fer una ullada a les xarxes socials), no ho entenen. I, és clar, s’emprenyen, i manifesten la seva emprenyamenta amb major o menor aspror (cada cop, més).

Però, el més curiós, és que l’entorn cupaire… no ho entén! No entén que una part important de l’independentisme no els entengui.

Ells es justifiquen dient que són coherents: potser sí que ho són. Però, amb una mica de tècnica i d’habilitat, es pot justificar qualsevol cosa i fer passar qualsevol comportament aberrant per coherent (i, com que als de la CUP els agraden tant les cites i les al·lusions literàries, els recordo que, a Filosofia en el tocador, el marquès de Sade fa que el protagonista justifiqui amb gran coherència el dret de les mares a assassinar els propis fills mentre són nadons). L’argument de la coherència crec que farien bé d’abandonar-lo: els dóna un aire de superioritat que, sincerament, no ajuda a generar confiança.

(I aquí em cal fer un apart. Seria molt d’agrair que l’entorn cupaire no s’esquinci les vestidures davant dels qui, de tan emprenyats, arriben a l’insult: desconeixen la situació personal de cada independentista enrabiat i les raons que el poden haver portat a perdre el decòrum. Però, sobretot, l’entorn cupaire hauria de recordar que cada independentista cabrejat és un independentista que no entén el missatge factual de la CUP: si no saben fer-se entendre, estudiïn, cony.)

Espero que —amb fets, no pas amb discursos, que ja no estem ni per a metàfores marineres ni per a doctes citacions— la CUP demostri (aviat, si us plau, que també volem viure la vida):

  • que està per la tasca de la independència;
  • que comprèn la importància estratègica del moment en què ens trobem;
  • que no menysté la voluntat de la majoria dels 2.000.000 de vots independentistes;
  • que no vol deixar ningú fora del procés ni del país, i
  • que està disposada a embrutar-se les mans amb el motor de la furgoneta per fer-la funcionar.

Ah, i, si no és massa demanar, que la diputada Gabriel no torni a mastegar xiclet al Parlament, que d’això ja s’encarrega la Levy. Moltes gràcies.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Comunicar

  1. adriarapa ha dit:

    Ja ningú recorda que el 27S va arribar 6 mesos tard? Que Artur Mas no va convocar eleccions al Març perquè no tenia llista conjunta? Que JxS va ser fruit d’un xantatge d’Artur Mas a ERC, amenaçant de no convocar eleccions si no hi havia coalició? Jo no vull un President que fa un ús del càrrec a favor del seu propi partit i d’ell mateix. I estic orgullós que la CUP no cedeixi en aquest aspecte. Si Mas és President, tornarà a colar-nos-la quan li convingui, posant-ho altre cop tot en risc. Des de les europees del 2014, ERC+CUP sumen més que CDC, però Artur Mas ha aconseguit que no ho sembli amb el seu xantatge.
    Artur Mas agrada a molta gent, i és necessari dins el procés, però ha demostrat que no és el President que necessitem, cal algú altre. No es tracta de treure’l de circulació, només de redimensionar-lo. Ara mateix està hipertrofiat i ho demostra el fet que pugui aturar el procés cada vegada que li ve de gust.

    • Gràcies pel comentari, Adrià.

      Veus? La major part del que dius és opinable: es pot pensar que va ser ERC qui va aturar el procés en no acceptar anar amb la llista conjunta per càlcul partidista (les enquestes els havien arribat a posar una mica per davant de CDC), cosa que ens va fer perdre el «l’impuls 9N»; es pot interpretar que ERC va acabar convencent-se que la unitat era més pràctica (i mira ara: si dues llistes no es posen d’acord en investir president, tu creus que amb tres seria més fàcil? no és coherent).
      Dius que estàs orgullós que CUP no cedeixi. És legítim (que no cedeixi i que n’estiguis orgullós). Però en una negociació cedeixen totes dues parts: em pots dir en què ha cedit la CUP, que jo no ho sé veure?
      Que Mas ens la tornarà a colar… Perdona, però no estic disposat a pensar malament del president que està querellat per haver posat les urnes. No puc pensar mal d’un candidat que ha acceptar signar una declaració d’independència camuflada per donar gust a la CUP tot i saber que la CUP que no es comprometia absolutament a res. De fet, veient que la CUP s’ha negat a implicar-se en cap càrrec, se’m fa molt difícil no veure-la com «el capità aranya», que embarca els demés i, després, es queda a bon recer.
      Quan dius que ERC i CUP sumen més que CDC estàs deixant de banda que ERC ha acceptat, amb CDC, MÉS, DC, Òmnium, ANC i independents de molt diverses procedències integrar Junts pel Sí. És a dir, estàs pintant un realitat que no es correspon gaire amb l’actual.
      No es tracta de deixar-lo fora? Potser. Però, i els 1.600.000 de votants que han donat suport a la llista que el presentava com a candidat? També estan hipertrofiats? Valen més el votants de CUP que els de Junts pel Sí?

      Com tractava d’explicar a l’article, és tot un problema de comunicació derivat de la incoherència entre les paraules i els fets: la CUP diu que vol un candidat del màxim consens, però és que no n’hi ha cap que tingui més consens que el Mas: CDC, ERC, MÉS, DC, Òmnium, ANC i independents li donen suport.

      Ara bé, si coneixes algun candidat concret que compti amb aquests suports més el de la CUP, que porti tot el procés al cap com per a poder improvisar respostes sobre qualsevol aspecte i qualsevol problema, que sigui tan conegut com Mas a la comunitat internacional, que pugui posar-se a la feina des del primer dia sense haver de passar un període «d’aprenentatge» o d’informació, qui sigui capaç de respondre a la premsa en quatre idiomes, que tingui 20 anys o més d’experiència en la gestió política i que faci tanta por a Madrid com el Mas, tindré molt de gust en estudiar-lo.

      Si no reuneix, com a mínim, totes aquestes condicions, ho sento, però no m’interessa.

      I, ara, desconnecto fins passat el 29 de novembre: examinaré els fets, no pas els discursos de la CUP. Passa-ho bé.

  2. Ruth ha dit:

    Únicament t’he de dir. Que estic molt d’acord en tot el que dius. Al mateix temps crec que tenen estratègia i pensan en el 20D, encara que la CUP no Transmet res , hi ha foscor en l’actitud inamovible .

    • Gràcies pel comentari!

      Això de l’estratègia pensant en el 20D com a moment ideal per investir president i agafar el govern d’Espanya a contrapeu també ho havia pensant. Avui mateix, per exemple, Ramón Cotarelo ho deixa caure bastant clarament a Mas contra el Dr. No.

      El problema és que el concepte «estratègia» és molt difícil de casar amb el funcionament assembleari.

      En fi, ja veurem com acaba tot…

Els comentaris estan tancats.