Excepcionalitat

Avui, el Consejo de Ministros del Reino de España ha reconegut el caràcter excepcional en què es troba, ara mateix, Catalunya. En establir unes condicions excepcionals perquè el govern català pugui rebre els fons del FLA, el Gobierno ha admès, en la pràctica, que Catalunya ja no és una comunitat autònoma «normal» del Estado Español. Els comentaris que això ha aixecat són de protesta —amb tota la raó del món, és clar—, però em sembla que, de moment, pocs han copsat, o no del tot, els aspectes positius d’aquesta mesura.

En primer, ens ofereix un nou greuge que explicar a la comunitat internacional en el moment que comencem a activar el procediment d’independència. Qualsevol altre moviment del Gobierno dirigit a privar-nos dels recursos econòmics que, per llei i per justícia, ens pertanyen s’afegirà a aquest atac. Si, finalment, es neguen a transferir-nos el resultat dels nostre impostos, hauran reconegut que no som España, és a dir, que som independents.

Aquesta mesura també implica el reconeixement de l’excepcionalitat de Catalunya, cosa que invalida qualsevol discurs de l’estil de «en Cataluña no pasa nada y no va a pasar nada»: han admès —amb fets, cosa que compta molt més que no pas amb discursos— que ja no s’ho creuen. De fet, hem d’interpretar que fa molt de temps que no s’ho creuen, però que només ara se’ls ha escapat el gest, la confessió involuntària.

Torna, el Gobierno, un altre cop, a demostrar quin és veritable amor de España envers Catalunya: els nostres diners, els nostres impostos. I quina és la preocupació principal que senten: perdre aquests ingressos, perdre la gallina dels ous d’or.

A més més, indica quines sospites tenen sobre cap a on s’encamina la situació: saben que la independència és inevitable i juguen la penúltima carta, la de l’ofec econòmic, amb l’esperança de provocar la reacció irada dels unionistes i dels indiferents, víctimes, també ells, d’aquesta mesura. Bona notícia, doncs, que tinguin aquestes perspectives.

Però, a sobre, ens mostra que el Gobierno no ha après res sobre els resultats d’aquestes tàctiques de repressió: cada cop que les han aplicades, l’independentisme, si estava dividit, s’ha tornat a unir (no ens fallen mai, aquests) i encara ha guanyat més simpatitzants. En aquest moment, ens ve d’allò més bé.

Un cop més, estimat Gobierno del Reino de España; un cop més, estimat presidente Rajoy, moltes gràcies per col·laborar amb la independència de la imminent República Catalana. De debò, moltes gràcies, macos.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Excepcionalitat

  1. M’afegeixo als agraïments: moltes gràcies, senyors Ministres! ;-)

Els comentaris estan tancats.