25 de novembre

25 de novembre. Fa tot just un any, el president Mas, davant d’una societat excitada per l’èxit cívic i democràtic del 9N, va fer la seva gran proposta: una coalició de totes les forces independentistes i l’avançament de les eleccions per tal d’encarar la fase final del procés que ens hauria d’haver portat a la construcció nacional, a obtenir un estat propi. I encara som aquí, empantanats.

De primer, va ser ERC qui, confiant en els resultats de les enquestes —que els situaven unes dècimes per davant de CiU—, es van negar durant vuit mesos a fer aquest pas. El procés es va refredar. L’adversari unionista va tenir temps per organitzar-se i planificar tota una estratègia contundent que, dia a dia, ens va traient eines i recursos. També va servir per prolongar el paripé d’una coalició, CiU, que ja havia caducat, però que necessitava aquest pas per forçar UDC a prendre una decisió i clarificar la seva postura.

ERC va acabar rectificant (després de fer-nos perdre el que crec que va ser el minut daurat del procés, dissortadament). Ara, però, és la CUP qui s’ha convertit en el pal a les rodes i qui ens impedeix avançar. Amb l’excusa del seu funcionament assembleari (legítim, però que ja hem vist que no s’adapta als ritmes de la política nacional i internacional, menys encara en moments de crisi com els que vivim), objectius de revolucions absolutes i retòrica de PCE (en la versió que més us agradi, que n’hi ha per a tots els gustos), està fent el mateix que ERC abans: anteposar els interessos de partit als interessos de nació. L’estat espanyol està a punt d’embargar-nos l’autonomia (la poca que ens en queda) i ells continuen a impedir l’aplicació de les declaracions que ells mateixos van forçar a fer en un moment que no era el més adequat.

Ja m’ho havien avisat, fa un parell d’anys: «no hi haurà independència perquè l’esquerra catalana ho impedirà.» En aquell moment, no ho vaig creure. En aquell moment, encara creia que l’independentisme català era un fet transversal. Ara, ERC i, sobretot, la CUP —ja que la situació actual és molt més delicada i urgent— han aconseguit desenganyar-me i desil·lusionar-me. Ara crec que la independència de Catalunya només la pot aconseguir el PP amb la seva política immobilista, tancada i cega.

Qui ho havia de dir: la CUP, fent-li el joc a Rajoy. Vergonya, cavallers, vergonya.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.