Gir a l’esquerra, com que el ha fet Mas?

Avui ens desdejunem amb un nou manifest (un subgènere literari, dins del gènere polític, molt estimat per les esquerres) anomenat Gir a l’esquerra. Els missatge breus a les xarxes socials diuen que representa un altre «NO a Mas», i que ha estat promogut per un líder de la CUP (uix, perdó! que ja sabem que la CUP no té líders, només membres més mediàtics que altres o, com resa el documental del Polònia, que tenen més mala llet —però no són líders, què va). Intrigat, em prenc la molèstia de llegir-lo.

I descobreixo, astorat (ehem), que el manifest només esmenta Mas en una frase del primer paràgraf:

Ens els darrers dies fruit dels debats d’investidura del president de la Generalitat s’ha generat un intens debat al voltant de la figura del president Mas com a peça fonamental per fer avançar el procés independentista que hauria de culminar amb la construcció de la nova República Catalana, símbol del que ha de representar la construcció d’una societat amarada dels valors de democràcia i justícia social.

Per cert, sempre aconsello els meus alumnes que evitin les frases de més de dues línies, perquè el lector s’hi perd i, sovint, també l’autor. I que evitin abusar de les oracions subordinades. Però, no hi ha res a fer: a l’esquerra li agrada aquesta retòrica barroca i els paràgrafs formats per una sola frase de sis línies. Si, almenys, empressin la valenciana prosa me’ls sentiria una mica més propers.

Si heu sobreviscut a la primera paragrafada i continueu la lectura, observareu que no el tornen a esmentar directament. Val a dir, doncs, que en cap lloc s’explicita un «NO a Mas», a diferència del que anuncien els titulars d’algunes publicacions.

Només al final (després de paràgrafs i més paràgrafs de sana retòrica esquerranosa sobre el sexe dels àngels i la salvació universal del proletariat d’una societat que perpetua els patrons patriarcals i repressius… ehem, disculpeu, m’he emocionat) hi trobem una referència als valors que hauria de representar el futur president de la Generalitat de Catalunya:

Totes aquestes raons, i de ben segur moltes més, són les que ens uneixen avui a les diferents persones i organitzacions signants d’aquest manifest per exigir que l’obertura del nou temps polític i social que el nostre poble necessita giri cap a l’esquerra i que també es tradueixi en la presidència de la Generalitat, en el debat entre passat i futur, amb la investidura d’un president que reflecteixi aquesta triple voluntat de canvi: llibertat política, justícia social i radicalitat democràtica.

Un paràgraf final que, com l’inicial, torna a estar format per una sola frase llarguíssima farcida de subordinades. Eliminant-ne la palla (mental o dialèctica), podria quedar així:

Totes aquestes raons … ens uneixen avui … per exigir … la investidura d’un president que reflecteixi … llibertat política, justícia social i radicalitat democràtica.

Ara que ho hem simplificat, a veure… Llibertat política: oi que Mas va dir que posaria les urnes el 9N i, al final, les hi va posar? Oi que ho va fer en contra d’una sèrie de prohibicions del Gobierno de España (via diferents organismes)? Oi que, en fer-ho, defensava la llibertat política dels catalans a l’hora de decidir el nostre futur? Oi que està querellat per haver-ho fet? Doncs, mira, Mas satisfà la primera condició.

Justícia social. Oi que Mas, diputat al Parlament de Catalunya, va votar afirmativament a la Declaració de Desconnexió amb totes les seves exigències en aquesta matèria? Oi que s’ha compromès, per tant, a defensar la justícia social? Doncs, també satisfà la segona condició.

I ja us avanço, per evitar arguments de l’estil de «l’àvia fuma en pipa», que molts dels signants del manifest s’han mostrat molt comprensius amb les retallades contra justícia social aplicades pel govern grec: «la culpa és de la Troica! la culpa és de la Merkel!», diuen. Estaria bé que recordessin que, en el cas de Catalunya, la Troica és el Gobierno de España i la Merkel es diu Montoro. I, no, no és creïble que Mas gaudeixi retallant mentre que Tsipras, pobrissó, plora a llàgrima viva quan els dolentots europeus l’hi obliguen.

Finalment, radicalitat democràtica. El 2012, Mas no volia la independència, només l’acord fiscal. Tanmateix, va acceptar democràticament que el poble català exigia el dret a decidir, i el va defensar fins que el vam exercir (amb reserves) el 9N. I quan va quedar clar que hi ha una majoria independentista, va passa a defensar aquesta opció. Democràticament. Defensant cada cop allò que li ha exigit el poble. I amb això també satisfà la tercera condició.

Així, doncs, com que Mas acompleix totes tres condicions proposades en aquest manifest, dedueixo que tots els firmants li donen suport com a candidat a la presidència. Com que Mas fa temps que ha fet aquest Gir a l’esquerra (separant-se d’Unió, pactant amb forces d’esquerres com ERC, MES i la major part dels independents de la llista de Junts pel Sí, comprometent-se pels valors de la justícia social en votar afirmativament la Declaració de Desconnexió), estic segur que Mas els fa el pes.

Doncs, apa: només falta que la CUP se n’adoni. De segur que aquest cap de setmana ho veuen. De segur. Abans que, com ja s’ha dit, investeixin Montoro com a president.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.