Continuarà

El fulletó, gènere característic del romanticisme francès (segle XIX), va influir en l’estil dels autors i va obligar-los a adaptar noves tècniques narratives. Consistia a publicar llargues novel·les editades per fascicles; cada fascicle (dit fulletó) contenia un capítol, es publicaven amb una certa periodicitat (setmanal, quinzenal, mensual) i, en acabar, hom podia fer relligar el conjunt en un únic volum. El preu de cada fascicle era modest i això va permetre que grans masses alfabetitzades esdevinguessin, també, lectores (per aquest motiu, els gustos del romanticisme es van popularitzar i han arribat fins als nostres dies).

A més a més, la publicació del fulletó solia començar abans que l’autor tingués acabada l’obra, de manera que es veia obligat a escriure contra el temps. El més important, però, era la necessitat de fidelitzar els lectors, fer-los sentir el desig de llegir (i de comprar, és clar) el següent lliurament de la novel·la. Aquesta necessitat va influir en els autors i els obligava a acabar cada capítol amb un crescendo de la tensió narrativa: per exemple, els enamorats se separen, la jove queda sola i, als pocs instants, escolta un tret pel camí que havia pres el seu enamorat i, tot seguit, el capítol es tanca amb un continuarà.

Avui en dia, però, el fulletó ha estat substituït, de primer per la novel·la radiofònica i, més tard, per la televisiva. Estic segur que molts coneixeu els famosos culebrones d’origen sud-americà (no cal que confesseu que en seguiu algun): oi que els episodis solen acabar també amb una situació inesperada que fa venir ganes de conèixer-ne la solució… a l’episodi següent? Exactament igual que en els fulletons. I, de la mateixa manera, els capítols dels uns i les episodis dels altres tendeix a infinit.

Això, però, no es dóna a les sit-com, comèdies de situació, on no hi ha un argument que evolucioni des des la presentació cap al desenllaç. En una sit-com, per tant, no passa res si ens perdem algun episodi perquè narren aventures independents, sempre amb els mateixos protagonistes (que, a més a més, gairebé no evolucionen). Family Matters, Modern Family, Friends o The Simpons en serien alguns exemples.

Ara bé, les sèries de televisió també han desenvolupat una situació intermèdia entre el culebrón (dramàtic) i la sit-com (comèdia). Els episodis, en aquest cas, no són tan independents entre ells, sinó que els fets d’un es completen amb els dels següents; els personatges també acusen el pas del temps i evolucionen una mica. En canvi, no hi ha un argument predominant que enllaci els episodis, sinó un conjunt de fils narratius que avancen lentament i en paral·lel. Aquest nou estil de sèrie, entre altres coses, no necessita acabar amb una elevació de la tensió narrativa perquè, amb aquesta manca d’argument principal, sempre queden fils narratius sense resoldre. En canvi, per aconseguir mantenir l’interès de cara a una segona temporada, solen emprar un recurs que jo anomeno bomba més epíleg.

El mecanisme bomba més epíleg és més complex que aquell simple continuarà del fulletó. Com en aquell cas, l’element inesperat, la bomba, s’esdevé a final de capítol, sí, però només del penúltim de la temporada. L’objectiu d’aquest element de sorpresa és evident: congregar la major quantitat de teleespectadors davant de les pantalles per veure l’últim episodi de la temporada. Abans, aquest efecte crida s’aconseguia amb el boca orella; ara, les xarxes socials l’han multiplicat.

La segona part del mecanisme, l’epíleg, constitueix tant el nucli central de l’últim episodi de la temporada com la seva principal funció. I, al contrari del que sol passar en una novel·la «normal», on l’epíleg tracta de lligar tots els caps que han quedat solts, el darrer capítol de la temporada es dedicarà a obrir expectatives: qui acabarà embolicant-se amb qui? aquest personatge, aconseguirà superar els seus problemes? i aquest altre, cercarà de venjar-se? Si en el fulletó o en el culebron es despertava la curiositat pel capítol següent, aquí s’aconseguix esperonar el desig de veure una nova temporada de la sèrie.

Un exemple d’aquest tractament el tenim en la producció de moda a TV3, Merlí. Com vaig explicar abans-d’ahir, feia temps que preveia una bomba per al penúltim episodi, el 12è, que van emetre dilluns a la nit. I la bomba va esclatar. Per a sorpresa meva, era molt, molt similar a la que jo havia imaginat (per si encara no l’heu vist, no us en donaré detalls). I, a més a més, esclatava en l’ultimíssima escena, immediatament abans dels títols de crèdit: al més pur estil bomba més epíleg.

Així, doncs, de cara al següent episodi ja m’he fet a la idea que serà un epíleg clàssic amb tot de possibilitats narratives que queden obertes . Si us agrada fer anar la imaginació, us convido a endevinar quines expectatives ens descobriran els guionistes. Jo, us ho confesso, ja he començat.

Per cert, un aplaudiment a guionistes, directors, realitzadors, actors, actrius i tot l’equip, perquè és el primer cop que una sèrie ambientada en un institut aconsegueix interessar-me i agradar-me (i això que el dolent —per ara— és el professor de català): felicitats.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Continuarà

  1. Sergi ha dit:

    Interessant això de la bomba més epíleg. No sé si saps que fa un temps vaig proposar a diferents bloggers construir una taula periòdica de recursos de “storytelling” com aquesta però en català (http://www.designthroughstorytelling.net/periodic/) amb posts més o menys creatius.

    Fes una ullada per si t’interessa participar-hi:
    https://sites.google.com/site/atomsilletres/taula-periodica

    Aquí hi ha un post on, precisament parlo del retorn a l’status quo, que també comentes en aquest post teu.
    http://atomsilletres.blogspot.com.es/2014/06/retorn-lstatus-quo-tpe.html

    • Això està molt interessant, Sergi! M’agrada la idea de la taula periòdica, me l’he de mirar amb calma. I, sí, a primera vista, sembla que el retorn a l’estatus quo seria la tècnica emprada en les sit-com per fer que res no canviï entre episodis. El conjunt de la taula periòdica em recorda una mica a «La morfologia del conte», de Propp, però contemplant els recursos de generes més moderns i més complexos. M’agrada, m’agrada!

      • Sergi ha dit:

        En resum, l’únic que caldria fer és triar un “element” de la versió anglesa, escriure un post semblant al que acabes de fer aquí i comunicar-m’ho per tal que enllaci la versió catalana de la taula al teu post.

Els comentaris estan tancats.