Cunyats d’Unitat Popular

Confesseu-ho: tots teniu un cunyat capaç de llançar una moneda a l’aire i fer que caigui de canto sempre que vol. De ben segur, durant els àpats de Nadal us n’haurà fet una demostració: haurà llançat una moneda i, de cada nou llançaments, deu cops haurà caigut de canto [sic]. Són coses de cunyats, és clar.

I, sens dubte, el vostre cunyat porta tot el matí explicant-vos aquelles elaborades teories probabilístiques que demostren que el resultat de l’ANECUP d’ahir, no només era factible sinó, a més a més, previsible, gairebé inevitable. Què seria del món sense cunyats? Què seria de Catalunya sense la CUP?

(Renuncio a desenvolupar el fil argumentatiu obert per la darrera pregunta retòrica.)

Els cunyats, com els militants de la CUP, sempre tenen raó en tot —i són els més autèntics, els més purs, etc. I, si no la tenen, poden seguir donant-ne arguments fins a la fi del món o fins que arribi el moment de pagar el sopar (en què desapareixen oportunament).

Així, arribat el moment de pagar el sopar —o de prendre una decisió política i assumir-ne les conseqüències—, anit, l’Anna Gabriel va tornar la pilota a Junts pel Sí. Després de tres mesos de negociacions, després d’una assemblea que no era una assemblea i després d’una assembla que va durar 12 hores i que va caure de canto (perdó: que va acabar en empat), l’Anna Gabriel va decidir que una de les opcions que no havien guanyat (perquè ahir no va guanyar cap opció) sí que havia guanyat i que li tocava a Junts pel Sí oferir un nou candidat de consens abans que la cúpula de la CUP es reuneixi el 2 de gener. És a dir, l’Anna Gabriel va demanar a Junts pel Sí que solucionés a la CUP la tasca que la CUP no ha sabut resoldre.

Perquè, com tothom sap, Junts pel Sí pot prendre en un parell de dies una decisió de calibre, com és la de canviar de candidat a president, proposar-ne un de nou i assegurar-ne el suport suficient. En canvi, no es pot exigir a la CUP que accepti, després de tres mesos, que el candidat de Junts pel Sí és Artur Mas i que aquesta proposta compta amb el suport d’1.600.000 catalans. Però, la forma bona de prendre decisions és l’assemblea, eh?

El cas és que, per més que investigo en la mitologia dels cunyats, no he trobat mai documentat cap cas on un cunyat solucionés cap problema. Assegurar que tenen la solució a tots els problemes del món, sí; fer la divisió i veure a quant sortim per pagar el sopar, no. Explicar, sense aixecar el capó, que l’avaria es troba al relé de commutació creuada del carburador ciclostàtic, sí; embrutar-se les mans arreglant el motor perquè engegui la furgoneta, no. Ells són massa purs com per embrutar-se les mans.

(Per cert, la furgoneta, bé, oi? Oi que, al final, no engegava? Profètic, nois, profètic. Tranquils: tenim memòria.)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Cunyats d’Unitat Popular

  1. edicions96 ha dit:

    Ei…, que bo! Mira: encara em faltava alguna gent pròxima per felicitar, d’aquella que t’estimes de debò i et guardes per evitar-los el tràngol de les nadales i dels desitjos llacrimosos. Ara els felicitaré compartint aquest post de memorable principi i de més memorable final encara. M’encanta la teua mala llet no exempta de burrera. Salut, i els millors desitjos per al 2016, a pesar de tot. Engegara…, ja veuràs com engegarà…

    • Moltes gràcies, M. Josep! Moltes felicitats i molt bon any!
      Aix, la burrera… sens ella, no sé com sobreviuríem a tant de desgavell polític…
      Una abraçadota!

      (Després del teu comentari ja em poden ploure les crítiques, que les escoltaré… com qui escolta ploure :-)

  2. Sergi ha dit:

    Hi ha un llibre que es diu “Homenatge a Catalunya” que, em fa vergonya admetre-ho, encara no he llegit. El que sí que he vist és una peli que es diu “Terra i Llibertat” basada -no sé en quina mesura, ja que no he llegit el llibre- en el llibre. En una escena hi ha una votació dels milicians per decidir si llencen o no un atac a l’enemic.

    Que dius: què pot fallar en aquesta manera de prendre decisions quan t’enfrontes a un exèrcit feixista?

    Bé, ara et diria que el meu cunyat podria establir una sèrie de paral·lelismes entre l’esquerra revolucionària del 36 i la del 2015 però, per què enganyar-te, el meu cunyat no és gens cunyat, així que el cuñao dec ser jo.

    M’ha quedat un comentari una mica caòtic. Potser faig una assemblea amb mi mateix per decidir si l’ordeno. O no. Ai, he empatat!

    • Doncs, a mi m’ha agradat :-D
      (Jo també tinc pendent «Història de Catalunya», gràcies per recordar-m’ho, me’l posaré en la llista de pendents del 2016.)
      Sí, en més d’una ocasió m’ha vingut al cap el tòpic de l’exèrcit de Pancho Villa escoltant a alguns de la CUP, tal i com va passar en la Guerra Civil.

      Pensa que el més important és participar, no pas empatar, ai, guanyar ;-)

  3. Retroenllaç: M’ho crec | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.