M’ho crec

Tot i que ahir vaig jugar amb la sensació d’incredulitat que va despertar la notícia, he de dir que, després de reflexionar-hi una mica, l’empat inesperat a l’ANECUP, 1515 a 1515, em sembla totalment versemblant. En canvi, els rumors de tongo que s’hi han escampat són la cosa més absurda que he llegit mai. Hi ha una sèrie d’indicis que m’ho fan pensar i tractaré d’explicar-los.

En primer lloc, el context. No es tractava, com van raonar alguns, d’un llançament aleatori de monedes (ho sento pels aficionats al càlcul de probabilitats i pels fanàtics de les loteries), sinó d’unes tres mil persones que votaven per tercer cop sobre, bàsicament, les mateixes opcions. I, com tothom sap, quan hom vota sobre un tema, no sol canviar d’opinió al llarg d’un mateix dia.

De les dues votacions anteriors havia quedat una cosa clara: la diferència entre els partidaris del SÍ a Mas i del NO a Mas era mínima. De fet, ja en la primera votació no hagués estat exagerat parlar d’empat tècnic.

Però, si hom no sol canviar d’opinió en un mateix dia quan li pregunten tres cops el mateix, això no vol dir que, entre més de 3.000 persones, no hi hagi algú que no ho faci. Si més no, el canvi és factible quan la primera opció ha estat l’abstenció o el vot nul; i, després de tot un dia en un ambient que suposo força emotiu, assumir el risc d’una decisió difícil es una idea que es pot acabar imposant.

També cal tenir en compte que els assemblearis no estaven confinats ni aïllats dins de l’estadi: entre votació i votació, segons conten, s’hi incorporava gent que no havia arribat a primera hora, i de segur que alguns van haver de marxar abans de la darrera i, inesperadament, no decisiva votació. Això introdueix un nou factor de canvi en el resultat de la votació.

Així, doncs, tot i que l’empat era improbable, no ho era tant com ens volen fer creure els qui fan valer el model de les monedetes. Improbable, però no tant. Improbable, però ni de bon tros impossible.

Després, però, hi ha altres detalls. Per exemple, el fet que aquest resultat, l’empat, sigui, n’estic convençut, el que més mal podia fer a la CUP, a tots els sectors i sensibilitats de la CUP. Una victòria ajustada del SÍ o del NO podria haver portat a una crisi interna (o no). Però, en una formació que presumeix de la seva pluralitat i que la viu com una riquesa, aquesta crisi hauria representat un aprenentatge i s’hauria resolt amb un enfortiment.

En canvi, aquest empat ha posat de relleu una feblesa: la CUP no tenia prevista aquesta eventualitat i no ha sabut ni com superar-la ni com comunicar-la. Pel que fa a superar-la, persones d’altres formacions —també de funcionament assembleari— els han preguntat que per què no van repetir la darrera votació fins que l’empat se solucionés. Ignoro si això hagués solucionat alguna cosa: en qualsevol cas, una victòria per cinc o deu vots continuaria sent un empat tècnic i continuaria posant de relleu una divisió interna (cosa que tampoc no acabo de tenir clara).

Però, com ja he dit en alguna ocasió, aquesta nova CUP (la de David Fernández era una altra CUP; i, si no ho era, ho semblava, cosa que, en política, té molta importància) té greus problemes de comunicació. De gravíssim qualifico l’error de comunicació —acceptant que fos un error— que va cometre l’Anna Gabriel, qui, després d’anunciar l’empat entre les dues opcions, va convidar Junts pel Sí a presentar un nou candidat: de facto, Gabriel es va passar per l’engonal el resultat de l’assemblea i va decidir que havia guanyat el NO. A més d’antidemocràtic, va sonar a «papa Mas, no me’n sé sortir, treu-me d’aquest embolic!» i, de debò, va fer molta pena.

Amb un resultat tan mal gestionant i que tant de mal ha fet a la imatge de la CUP, que ha quedat en estat de xoc, no puc imaginar que aquest sigui el resultat d’una manipulació: ningú no ho faria tan malament.

Això no és tot, però. Una manipulació com la que veus anònimes i sense aportar-ne cap prova (ehem) van començar a suggerir a última hora del diumenge no és podria haver dut a la pràctica sense el coneixement i la complicitat d’alguns partidaris de l’opció perjudicada: algú troba factible que s’ho empassessin? Jo, no. O que en guardessin el secret? Va, home, va!

A més, la suposada amenaça de trencar la CUP si es donava a conèixer un resultat que, hipotèticament, donava com a guanyadora l’opció del SÍ per una diferència irrisòria tampoc no és creïble: tots els qui estiguessin en el secret serien conscients que, en un moment o un altre, inevitablement, es vindria a saber, i això representaria molt més que el trencament de la CUP, representaria la fi del projecte i el descrèdit més absolut per a tots els qui haguessin participat en el complot. I potser em quedo curt.

I tot això em porta a plantejar-me de quines clavegueres pot haver sortit aquesta campanya de desprestigi.

PS: Aquesta tarda, la CUP ha fet públiques les actes de l’ANECOP: felicitats i gràcies per aquest exercici de transparència.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a M’ho crec

  1. Pons ha dit:

    Jo també me’ls crec.

    Després d’aquest espectacle, el millor que podien fer es investir a Mas i que arrenqui el procés ell solet i que per variar comenci a recaure alguna crítica sobre ell, si es que la caga, però si ho fa bé l’aplaudiré.

    Bé, no l’aplaudiré encara que ens porti de veritat a la independència, aquí reconec que m’he passat.

    • Home, si ho fa bé, no ho haurà fet bé ell sol, sinó tots: des del Junqueras a la Gabriel. I, aleshores, jo si que els faria un aplaudiment a tots, als que em cauen bé i als que no. Però, el Mas, acabi com acabi com a acabi aquesta pròrroga o penals o el que sigui, el premi al Candidat Més Pacient se l’ha guanyat a amb escreix (jo ja els hauria enviat a tots a cagar més de cent cops).

Els comentaris estan tancats.