Sexe gramatical

Escric aquestes línies segut en la cadira. La cadira: substantiu femení. O, per a ser més precís, substantiu que pertany al gènere femení. Gènere gramatical. Gènere, no pas sexe: la cadira no té cony, ni la taula, mamelles, de la mateixa manera que el llum que m’il·lumina no té collons, ni l’ordinador amb què escric, piu.

Però, tot i que la cadira continua sent la cadira, de gènere femení, no he escoltat mai cap reivindicació feminista que defensi els drets de les cadires. Cap declaració de l’estil de «si s’asseuen en una, se’ns asseuen en totes» ni res de semblant. Els feministes —i, fins i tot, les feministes— entenen que el gènere femení de la cadira no té res a veure amb la condició femenina de les dones, sinó que es tracta d’un conveni gramatical i no hi fan escarafalls. De fet, ni hi pensen, cosa que potser és una discriminació respecte a les cadires.

Doncs, estaria bé que els feministes entengueren també que, quan diem «els diputats», no estem pressuposant que tots tinguin collons i piu, sinó que ens referim al col·lectiu de ciutadans amb qualitat de diputat, i que emprar el plural masculí com a genèric no priva els diputats amb cony i mamelles de la seva condició femenina. L’ús del masculí plural com a plural universal o inclusiu és una constant en les llengües romàniques; voler revertir segles d’evolució lingüística per un prejudici ideològic i imposar aquests canvis a tota la comunitat és una manera molt cuquiesquerranosa de perdre temps.

El gènere gramatical no es pot identificar amb el sexe de manera directa. Identificar un concepte biològic amb un de gramatical és tan absurd com voler identificar el FC Barcelona amb Catalunya, i també genera confusions i errors. Sempre hi ha algun despistat que hi cau, en aquesta confusió, gent que no sap distingir entre futbol i societat, com aquella altra que confon biologia amb gramàtica.

Però, tranquils, no us cal estudiar tota l’obra de Pompeu Fabra per a superar-ho: si parleu amb naturalitat us ho trobareu fet.

PS: Si no us acaba de fer el pes, però encara teniu un cert apreci per la llengua catalana, podeu llegir les opinions de la filòloga Carme Junyent sobre aquestes qüestions. Sí, filòloga. Dona. De gènere i sexe femení.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Sexe gramatical

  1. Pons ha dit:

    El pitjor es quan fan servir aberracions tals com “amig@”

  2. Alba C. Coll ha dit:

    En part coincideixo amb tu, i em grinyola l’oïda cada cop que sento gent parlar col·lectivament en femení (sobretot quan es tracta d’homes).

    El que sí que vull destacar és que pels mateixos motius que es descriuen en aquest article, es denota com de masclista és la llengua que parlem (i com a conseqüència la nostra societat, ja que l’idioma és un reflex de la mateixa). No m’atreveixo a proposar cap solució, perquè qualsevol cosa em sembla massa artificial i estrident (i tampoc sóc lingüista, aquest no és el meu deure). Però sí que vull recalcar que les normes no hi són per accident, i que cal observar-les detingudament i analitzar-ne les causes.

Els comentaris estan tancats.