Gossos i petards

La nit de Cap d’Any van tornar a circular els típics missatges antipetards escrits per propietaris de mascotes, principalment gossos i gats. Alguns demanaven educadament al públic que no fes ús d’aquesta tradició festiva i explicaven els perjudicis que causa a llurs animals; d’altres, en canvi, oscil·laven entre l’agressivitat i l’insult. Els defensors dels drets dels animals compten, en general, amb la meva simpatia; però, en aquest cas, tot i que conec la realitat de les seves afirmacions, no.

No he entès mai que els qui diuen estimar els animal, els obliguin a viure en captivitat. Només la satisfacció d’alguna necessitat personal pot portar algú a arrabassar un grapat de peixos del fons de la mar i encabir-los en presó tan petita com una galleda de vidre. O a domesticar un llop o un petit tigre (un gos o un gat, com ja haureu imaginat) i obligar-los a viure entre les quatre parets d’un pis, segrestant-los del seu entorn natural; més encara: desnaturalitzant-los. Per no parlar de les crueltats a què, en molts casos, els sotmeten: esterilització, amputació d’orelles i cua o extirpació de les urpes. Disfressar-los de maneres ridícules o pentinar-los de formes extravagants també m’han semblat sempre formes de tortura o, com a mínim, d’humiliació.

Que, després de tot això, diguin que s’estimen els animals és quelcom que no puc entendre. I tampoc no entenc que diguin que volen protegir de la tortura dels petards els pobres animals que ells mantenen presoners entre quatre parets. I, com que no ho entenc, no ho comparteixo: si no volen que gats i gossos patisquen els efectes dels petards, que no els obliguin a viure allà on la gent sol llançar-ne; si s’estimen els animals tant com per criticar l’existència dels zoològics, que s’ho pensen una mica abans de muntar-ne un en un pis de 50 m2.

Si volen tenir animals en casa i la llei els ho permet, ho suportarem. Però, després, que no vinguin volent canviar els costums de la societat, que la resta no en tenim cap culpa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Gossos i petards

  1. sílvia roca sansi ha dit:

    Esta vist que l’ hi queda molt per aprende, en qüestions de convivència entre homes i animals. No hem.puc entendre molt, però el primer es que la llibertat del éssers vius no depend de la capacitat de espai que ocupen, sinó de la armonia de tots els ocupants del espai. Tothom s’ organitza la seva vida amb animals o sense , però si es cert que en línia a generals i a través de molts anys i han animals que han contribuït amb la seva relació en la nostra raça al nostre progrés i benestar.Per facilitar el benestar de algunes familias amb animals, no veig perquè ha demolestar una mica de respectar , fen me nos sorolloses algunes celebracions.

    • No havia volgut entrar a comentar el fet històric de la domesticació dels animals (cavall, cabres, vaques; gossos, gats), però, sí:

      1 – la domesticació comença sempre segrestant els animals del seu entorn natural i obligant-los a viure en un d’artificial: això no és mai un acte d’amor;
      2 – el mòbil de la domesticació és sempre obtenir-ne un profit directe (llet, llana, carn) o indirecte (ajut per vigilar, eliminació de rates): això no és mai un acte d’amor;
      3 – les agressions que he descrit i que no heu negat (esterilització, amputació) es continuen practicant: : això no és mai un acte d’amor (o em recorden molt a l’amor que els protaurins diuen sentir pels braus);
      4 – obligar els animals a viure en captivitat és el mateix que fan els zoos: això no és mai un acte d’amor (tot i que, en el seu moment i, per a alguns, encara avui, està justificat pel mòbil del coneixement);
      5 – posseir una mascota respon a moltes necessitats humanes (la incapacitat de fer front a la soledat i la incapacitat per educar els fills –«comprem-li un gosset perquè aprengui a ser responsable»– són les més freqüents), per tant, a l’egoisme: això no és mai un acte d’amor; i, finalment,
      6 – reclamar festivitats menys sorolloses en benefici d’una de les mascotes més sorolloses, el gos, que pot martiritzar el veïnat amb els seus lladrucs, em resulta, a més d’egoista, cruel (cruel amb les persones, cosa que no he vist mai que importi gaire als amos dels gossos) i hipòcrita.

      I voler disfressar tot això d’amor als animals és d’una hipocresia amb què no penso transigir. Podeu seguir en desacord amb mi, però, abans, m’agradaria veure com rebateu algun dels fets de la llista: són fets objectius, i, en el fons, ho sabeu, tots els qui us justifiqueu amb l’amor als animals, ho sabeu.

      Que passi un bon dia amb la seva mascota.

  2. Maurici BM ha dit:

    Bon raonament pero no tothom es igual. El tracte el donen les persones. El bo I el dolent. En quan a trindrel’s en un pis (en captivitat), tots els animals necesiten un cau. Salutacions 🐾👣

    • Cert, no tothom és igual. Però, mira, com a veïns, en més d’una ocasió m’han tocat dels irresponsables i, en aquells casos, ni atenen a peticions, ni la guàrdia urbana en vol saber res, ni les autoritats sobre higiene i salubritat tampoc… estem abandonats. I, si el gos és gran o d’aquells que hom diu «de presa», encara m’han amenaçat de llançar-me’ls.

      Ara, això de comparar un pis amb un cau… el cau sempre es troba en l’entorn natural dels animals, i, de natural, un pis en té ben poc. Com la ciutat.

      Gràcies pel comentari :-)

Els comentaris estan tancats.