Carbó

Dia de Reis de 2016

Suposo que molts de vosaltres sou pares i que, anit, mentre els vostres fills dormien, vau deixar una sèrie de regals, meravellosament embolicats, en el menjador: oi que fa il·lusió esperar que despertin i que vagin a buscar-los, convençuts que els Reis d’Orient els els han portat? De segur que portàveu setmanes explicant-los que els Reis d’Orient només porten joguines als nens que es porten bé (és a dir, al vostre gust de pares), però que, als nens es porten malament, els porten carbó. D’això se’n diu xantatge emocional i, probablement, estafa mística; però, és clar, són els vostres fills i la llei diu que els podeu prendre el pèl (ho diu? bé, diu que els podeu transmetre les vostres supersticions: ve a ser el mateix).

Si els vostres fills són petits, s’ho hauran empassat tot. No, no perquè siguin innocents (la innocència és una altra cosa), sinó perquè són petits. Ah, i perquè confien en llurs pares. Sí, si els heu fet creure en aquesta estafa universal dels Reis d’Orient, no és per la vostra astúcia ni per la vostra gran experiència vital: és perquè els vostres fills creuen en vosaltres. I, vosaltres, seguint una antiquíssima tradició, els heu enganyat. Les tradicions ja les tenen, aquestes coses.

Oh, sí, i tant que els heu enganyat. De fet, aquest tipus d’abús crec que està tipificat en els delictes de l’estil de l’estafa. Però, tranquils: de moment, podeu gaudir de la vostra obra i riure per dintre veient la carona de meravella dels vostres fills. Arribarà el dia, però, que descobriran la veritat, i tota aquella il·lusió es transformarà en… sí, en desil·lusió.

Vosaltres, direu, «i què?» Sens dubte, penseu que l’enfonsament d’una creença no és cosa greu, oi? Bo, potser teniu raó. O potser no. Penseu, per un moment, que el vostre fill és una mica sensible, només una mica. O que té, per un d’aquells atzar de la vida, una visió molt estricta de la veritat i de la justícia; o de la confiança. Si el vostre fill és d’aquests, no només haurà descobert que els Reis són els pares: haurà descobert que té uns pares que no són de fiar. I això ja no ho podreu canviar.

Potser penseu que no és tan greu, que ja li passarà, com li ha passat a tots els nens del món; que ja ho superarà. Oh, sí, ja ho superarà. O potser no. Potser li durarà alguns anys, aquesta desconfiança. Potser li durarà fins a l’adolescència (no sé si n’heu sentit a parlar: diuen que és una etapa molt difícil de la vida, caracteritzada, entre d’altres problemes, per una gran dificultat de comunicació amb els pares; no m’estranya, amb aquest costum que tenen els pares d’anar mentint i enganyat als fills quan són menuts).

Perquè —no sé si us heu llegit el manual d’instruccions dels fills, però ho diu ben clar— pocs anys després de la infantesa, bé l’adolescència. I, si els vostres fills tenen memòria, no us confiaran cap dels seus problemes durant aquesta etapa. Us ocultaran les primeres experiències amb les drogues o amb el sexe, no us contaran res de les seves amistats; es faran piercings d’amagat, tatuatges sense el vostre consentiment; o ingressaran en alguna secta destructiva només per venjar-se d’aquell desencís que, potser a nivell conscient, han oblidat. Per una via o per una altra, trobaran la manera de dur-vos carbó. Pregueu perquè només sigui això: carbó.

Mentre arriba aquell moment, us desitjo un dia molt feliç amb les somrients víctimes del vostre engany.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Carbó

  1. Ivan Serra ha dit:

    I tu, ets pare? Has estat fill? La infantesa passa per ensenyar als fills a superar les frustracions i els enganys, i és molt millor que siguem els pares els que els ajuden en aquest procés per preparar-los per la vida adulta que no pas surtin d’una bombolla a l’adolescencia o primera maduresa i sigui el cru món el que els hi doni clatellades, molt més difícil de superar, si és supera. I per no parlar de la socialització que suposa el Nadal. Què pretens, criar un nen al marge dels seus companys de classe? Has llegit alguna cosa sobre educació? Sobre sociologia? Disculpa, però em sembla molt gratuïta la teva reflexió, a la banda que un xic lleugera. Totalment en desacord. Jo vaig creure en el Pare Noel i en els Reis d’Orient i vaig entendre perquè ho van fer els meus pares. I els hi agraeixo, passar tants anys il·lusionat i vivint la màgia dels nadals.

    Per cert, en el teu escrit em falta també alguna alternativa, no només una simple “cremá”.

    Salutacions

Els comentaris estan tancats.