La fi de la innocència (1953)

És tracta de la primera novel·la d’èxit d’Arthur C. Clarke i està construïda com una ampliació del conte «Àngel guardià» (cosa de la qual se’n ressent) que va publicar el 1946. La novel·la presenta l’arribada d’uns éssers extraterrestres poc abans que comenci la cursa espacial de la humanitat; són batejats com «els Grans Senyors». Resulten ser pacífics i, en certa manera, no invasius: es limiten a acabar amb el sistema polític humà, dividit en estats, i obliguen a la creació d’un únic estat mundial que, en realitat, controlen ells.

La primera part de la novel·la, que descriu l’establiment d’aquesta nació única, té un caràcter marcadament «il·lustrat» (fins i tot, s’hi fa alguna referència directa a aquest moviment). L’aparició d’una autoritat superior, encarnada pels Grans Senyors, basada exclusivament en la lògica i completament aliena als sentiments, dedicada a l’administració de la cosa pública per pur altruisme, sembla una aplicació hiperbòlica dels principis de la Il·lustració.

D’altres elements també segueixen la mateixa pauta: la desaparició de les guerres, la implantació d’un estat universal de benestar material, la reducció de les obligacions laborals per a l’espècia humana. A nivell cultural, la internacionalització de l’anglès com a llengua franca universal és presentada com una conseqüència inevitable. Destaca, però, la quasi extinció de la creativitat humana per manca d’estímuls i desafiaments.

L’objectiu que perseguien els Grans Senyors, la supervivència de l’espècie humana fins que aquesta assoleix un estadi evolutiu que li permet transcendir la matèria, el temps i la individualitat, és presentat com un bé superior que ni tan sols els Grans Senyors (que, com a espècie, estan condemnats a no assolir mai) arriben a comprendre (cosa que també és una contradicció amb l’esperit il·lustrat).

Aquest darrer punt, l’etapa transcendent de la humanitat, m’ha semblat més proper a la mística que no pas a la ciència ficció. I una mica tramposa, és clar: cap intent d’explicació o de justificació davant del fet que alguns nens comencen a desenvolupar habilitats com la telecinesi i la transmissió del pensament. Tampoc s’intenta justificar que aquestes aquestes habilitats siguin heretades per tota una generació, de cop: no s’ajusta ni a les lleis de la genètica ni a les de l’evolució. És per això que l’element màgic, allò més oposat a la ciència ficció, plana per tota l’obra.

Ara bé, allò que més m’ha avorrit és el món il·lustrat, la darrera etapa de la humanitat. Probablement, l’autor volia transmetre, entre altres coses, aquesta sensació: «No hi ha cap utopia que pugui satisfer tothom i per sempre», diu el narrador a l’inici de la tercera part de la novel·la. Com que les idees de la Il·lustració sempre m’han semblat terriblement eurocentristes i paternalistes, i com que sempre s’han acabat emprant per justificar els processos colonialistes, era impossible que m’hi identifiqués.

A més, i sospito que aquest és un problema general en Arthur C. Clarke, els personatges no estan treballats, són simples instruments que permeten narrar uns fets extraordinaris, però no tenen cap possibilitat de canviar el propi destí. Tan sols el personatge de Karellen, el Gran Senyor que capitaneja l’expedició, resulta una mica destacat; però, aquest aprofundiment només té per objecte mostrar les peculiaritats d’aquesta espècie estrictament lògica i racional: ni tan sols Karellen pot alterar el curs dels esdeveniments.

Sense personatges, sense desafiaments a superar, sense un plantejament mínimament creïble des del punt de vista de la ciència ficció, aquesta obra m’ha avorrit profundament: no trobo cap justificació a la seva fama.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a La fi de la innocència (1953)

  1. Sergi ha dit:

    És curiós perquè ni tan sols després de llegir el teu post he aconseguit recordar si he llegit o no aquest llibre.

  2. Pons ha dit:

    Jo si que tinc clar que he llegit el llibre, fins hi tot en vaig fer una ressenya. A mi em va agradar sobretot el misteri del principi sobre la raça avançada, després quan es trenca el misteri ja no tan.

    • Sí, a mi també em tenia intrigat. Un cop desvetllat, vaig pensar que podria haver-hi alguna implicació bíblica, cosa que sempre pot resultar interessant; però, no vaig saber trobar-n’hi cap.
      Ah, veig que coincidim: jo també penso que, sovint, a moltes novel·les de ciència ficció els falla el final: de vegades, fins i tot els autors més famosos, després d’un brillant «que passaria si…» inicial, no troben un final que estigui a l’alçada de l’inici.

Els comentaris estan tancats.