Sense eufòria

Reconec que encara no he reflexionat a fons sobre l’acord a què, anit, in extremis, van arribar Junts pel Sí i la CUP. Tampoc he pogut revisar amb cura l’allau de reaccions que ha generat, ni tan sols les declaracions oficials de les formacions interessades. Tanmateix, començo a pensar que, des de l’independentisme, l’hauríem d’acceptar sense eufòria; com a mínim, sense excessiva eufòria.

Per començar, el document que explicita el compromís entre CUP i Junts pel Sí és, com a mínim, peculiar. Consta, clarament, de dues parts: d’una banda, els tres primers punts, força breus, on es detallen els compromisos parlamentaris de la CUP; d’un altra, els dos darrers, que no puc sinó descriure com a «peatge moral» que ha de pagar la CUP per haver negociat en defensa d’allò que havien promès en campanya, com hauria fet qualsevol altra formació (que, des de fora d’aquesta formació, ens sembli només han defensat una promesa —fer fora Mas— mentre en descuidaven una altra —no actuar com a fre del procés— no té importància: la CUP tenia dret a defensar el que li semblés correcte).

Però, curiosament, l’acord parlamentari no explicita cap compromís respecte al full de ruta de 18 mesos, ni sobre el pla de xoc d’acció social, ni sobre cap aspecte concret de l’acció de govern. Potser direu que això ja figura en la declaració d’inici de la legislatura. El cas, però, és que l’acord no posa sobre la taula cap compromís per part de Junts pel Sí i això em sembla incomprensible (com a mínim, inusual en un compromís).

Potser direu que ja han obtingut la contrapartida que buscaven: fer fora Mas. Però, al meu entendre, això encara deixa en pitjor lloc a la CUP, ja que és la demostració definitiva que la CUP mentia quan afirmava que no importava el QUI, sinó el QUÈ, el COM i el QUAN: si el QUÈ, el COM i el QUAN ja havien quedat fixats en línies generals en la declaració d’inici de legislatura i, després, s’havien acabat de concretar en la proposta de 60 pàgines que va costar gairebé tres mesos de negociació i que va empatar a 1515 en la famosa assemblea, tanmateix, la CUP no ha acceptat el compromís fins que ha fet fora Mas, és perquè el QUI sí que importava. I, per tant, la CUP mentia.

Però, no és aquest l’únic detall que deixa en mal lloc la CUP: el punt 4 implica, per part dels antisistema, el reconeixement explícit d’una sèrie d’errors detalladament descrits. I dic «reconeixement explícit»: si la CUP signa aquest compromís, assumeix íntegrament els cinc punts, també aquest, i, per més filigranes retòriques que vulguin fer-hi, aquest reconeixement ja és públic, negre sobre blanc. Calia, això? Calia, aquesta humiliació?

Ara bé, per més que aquest polèmic punt 4 parli d’«errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí», tothom ha vist que la «bel·ligerància» ha anat, massivament, contra el president Mas, objecti principal, gairebé únic, dels atacs obsessius de la CUP. És raonable, per tant, interpretar que aquest punt era la compensació moral, personal, que exigia Mas per fer un pas al costat i desencallar la situació. I, tot i que no puc saber si ha estat exigència seva, ho sento, però això fa lleig, molt lleig.

En canvi, trobo més que lògiques les mesures que disposa el punt 5: els diputats (diputades; de fet, diputada) que més han atacat la figura de Mas (amb acusacions de corrupció que cap jutge ha confirmat mai, o atribuint-li retallades que, en la pràctica, vénen imposades per un estat que controla els ingressos catalans) era lògic que s’apartessin definitivament. Si no es fes així, es donaria una imatge d’acarnissament, de burla, que hauria molestat els votants de Junts pel Sí, especialment aquells vinculats a CDC.

I, sí, evitar ofendre els votants de CDC era tan important com evitar ofendre els de CUP. I això era fonamental, sobretot, per a la CUP, que ha basat part de la seva argumentació anti-Mas amb la necessitat d’eixamplar la base independentista: si el pacte allunyava els votants de CDC, l’argument de l’ampliació de la base s’esmicolava.

De tota manera, l’argument de l’ampliació de la base social a partir de l’expulsió de Mas ja va començar a esmicolar-se anit, quan l’entorn de CSQEP —que, segons la CUP, hauria estat el terreny propici a aquesta ampliació— va deixar anar les primeres crítiques contra aquest pacte i contra la CUP. Tampoc les reaccions de l’àmbit podemita permeten entreveure cap possibilitat d’apropament derivat de la desaparició de Mas.

Tanmateix, no crec que ni tan sols els més optimistes de la CUP esperessin un apropament de les cúpules de Podemos ni de CSQEP: la possibilitat d’il·lusionar part dels simpatitzants amb aquestes dues formacions al llarg del procés constituent, en canvi, és real. No serà automàtica —s’hi haurà de treballar— i dubto que sigui quantitativament espectacular; però és real.

Però, dissortadament, els tres primers punts del compromís tampoc no em deixen gaire tranquil. Si el primer i el segon punts semblen, a primera vista, força clars, no puc dir el mateix del segon.

Perquè, a veure, què redimonis significa que dos diputats de la CUP-CC «s’incorporaran a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí»? És evident, amb aquesta redacció, que no s’incorporaran al grup de JPS (entenc que la CUP ho hagi destacat, però, per a mi, quedava suficientment clar). Com que es tracta d’una «invenció» política insòlita, la frase següent tracta de donar-ne una interpretació detallada:

Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1.

No sé si compartireu la meva lectura (sospito que molts cupaires no ho faran, i això pot posar en perill l’essència del pacte, fins i tot el seu inici aquesta tarda), però, per a mi, actuar «conjuntament en les preses de posició del grup» significa votar el mateix que voti el grup de JPS: la CUP és compromet a fer que dos dels seus diputat, permanentment, votin en el mateix sentit que Junts pel Sí. Ara bé, amb això, JPS no s’assegura la majoria absoluta, sinó només la majoria simple a condició que la CUP, com a mínim, s’hi abstingui. És a dir, que la CUP sempre podrà aturar iniciatives que no formin part del procés d’independència si ho considera convenient. El que no podrà, en aplicació del punt 1, serà aprofitar una moció de censura o una qüestió de confiança per tombar el govern de JPS (una de les eines que sí que haguessin tingut en cas d’acceptar la presidència de Mas). Bé, Mas semblava, ahir, força segur d’haver aconseguit l’estabilitat que necessitarà el govern de Puigdemont per tirar endavant el procés: espero que tingui raó.

No ens pot sorprendre que les acusacions de transfuguisme, davant un compromís tan innovador, hagin estat instantànies: tot i que no hi haurà un canvi oficial de grup, dos diputats d’un grup parlamentari és comprometran a votar en el sentit que els marqui un altre grup. Sens dubte, aquí hi ha material per a llargues discussions (i és probable que l’estat tracti d’invalidar-lo com a frau de llei o amb argumentacions similars).

Crec que, aquest punt, la cessió permanent de dos diputats, no farà cap gràcia a molts votants de la CUP, i ho comprenc. Ara bé, si no ho interpreto malament, les dues opcions que van empatar en l’assemblea del 27D defensaven l’aplicació dels acords sobre el QUÈ, el COM i el QUAN que s’havien arribat a establir amb JPS. I, si no m’equivoco, aquells acords, tot i que no apareixen reflectits en l’acord parlamentari que ahir van fer públic, hi són, implícits. Bé, doncs, arribats a aquest punt, una eina per assegurar que el QUÈ, el COM i el QUAN es porten a terme és a través d’aquesta inusual «cessió» de diputats. I, curiosament, és una decisió que trobo compatible amb una formació, la CUP, que no té cap problema en fer votar part dels seus representats en un sentit i una altra part en el sentit contrari (cosa que podria passar aquesta mateixa tarda, en la sessió d’investidura del candidat Puigdemont). És a dir, es tracta d’un acord que no sembla aliè al funcionament ordinari de la CUP.

Aquí em cal fer un incís: el president Mas es va equivocar, i molt, quan va descriure aquesta complicada operació com una manera de «corregir» el resultat de les urnes, un greu error de comunicació que l’oposició no va trigar en aprofitar. Un error comprensible en algú que sempre ha militat en un partit «del segle passat» i que, per tant, potser no està familiaritzat amb el concepte de «democràcia directa» ni en les maneres d’adaptar aquest concepte a un sistema parlamentari que no el contempla en absolut. Un error de comunicació que, per exemple, podria aclarir l’encara diputat de la CUP, Antonio Baños, explicant-ne els detalls abans de fer efectiva la seva dimissió. I això em porta al darrer punt que volia tractar avui, la dimissió d’en Baños.

Ignoro si la dimissió d’Antonio Baños ha exercit alguna influència en el gir de les darreres hores; personalment, opino que no, que gens ni mica. Això sí, va servir per retornar la confiança en un sector de la CUP (encara que ell no en formi part, la representa) que estava disposat a assumir un president que no els feia el pas a canvi d’avançar cap a la independència. Va ser una alenada d’aire fresc en un moment en què l’atmosfera política era gairebé irrespirable.

Però, com que no va arribar a signar la renúncia a l’acta de diputat, i com que les circumstàncies han canviat, ara diu que estaria disposat a quedar-s’hi si el seu grup ho considera convenient. Això és que vulgarment s’anomena «quedar com un cotxero». De fet, per comparació a la renúncia de Mas, ara resultarà que els qui s’agafen al càrrec com una paparra (expressió que he vist emprada per gent de l’entorn de la CUP), els qui lluiten per mantenir la poltrona, són els nois antisistema, no pas el president Mas. I això donaria molta mala imatge a la CUP.

Només el fet d’haver insinuat aquesta possibilitat ja equival al desig de seguir sent diputat. Després d’haver fet pública la voluntat de dimitir, insinuar voluntat de no fer-ho ja l’ha portat perdre tot el prestigi i tota la simpatia que havia obtingut en dimitir (en dir que anava a dimitir). Em sap greu, perquè m’hauria donat molta confiança que en Baños fos un d’aquells dos diputats que s’hauran d’incorporar «a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí».

Dissortadament, si Baños no fa efectiva la seva dimissió, quedarà com un home sense paraula i això, en un parlament, és inadmissible. Ja ho sé: els polítics, en general, ens han acostumat a incompliments continus; espero que els partidaris de Baños no emprin aquest argument per a defensar-ne la continuïtat, perquè estarien fent-li molt de mal a Baños, i també a tota l’esquerra que representa.

Em sap greu, però, ara, el millor que pot fer Baños és aplicar aquella famosa coherència de les CUP i fer efectiva la seva dimissió.

Tot plegat, aquest pacte inesperat (Francesc-Marc Álvaro l’ha descrit com El penúltim conill) ens deixa un escenari complex, on caldrà comprovar, amb la pràctica parlamentària, que l’estabilitat que s’hi pretén assolir ha estat aconseguida (començat per la sessió d’aquesta tarda, que no tinc clar com acabarà: ho teniu tot a punt per fer crispetes?). Caldrà veure com es resolen els conflictes interns sense oblidar que, de fet, estem davant de quelcom més complex que un tripartit. I caldrà tenir present que en aquesta partida hi ha un quart jugador, l’estat espanyol, amb capacitat (ja demostrada) per canviar les regles del joc a cada pas, i sense problemes per fer-hi trampes quan convingui, incloent-hi donar un cop en el tauler i llançar les fitxes pel terra. Un escenari una mica millor que les eleccions a què semblàvem condemnats, però un escenari sempre difícil.

En resum, caldrà deixar de banda l’eufòria i anar per feina, molta i dura. Endavant.

(I, sí, sé que em deixo per comentar molts aspectes de l’acord, sobretot, els més positius. Però, em preocupa que, si a mi em fan mal els dits d’escriure, a vosaltres ja us pot fer mal el cap de llegir —i no oblideu les crispetes.)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.