Juraments i promeses

La fórmula elegida pel MHP Puigdemont per prometre, ahir, el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya ha provocat la ira dels espanyolistes furibunds perquè no inclou cap referència de fidelitat ni a la Constitución Española ni al Rey. De fet, Abogacía del Estado ja ha manifestat la intenció d’estudiar-la per buscar-hi possibilitats d’impugnació.

Em sorprèn que es prenguin tan malament que Puigdemont no hagi jurat fidelitat al Rey quan, justament, el rei anterior, Juan Carlos, també té una curiosa història amb aquest tema: Juan Carlos va jurar fidelitat als Principios del Movimento (és a dir, a la dictadura franquista i el règim que representava) el 22 de juliol de 1969. Més tard, sense cap problema de consciència, va jurar la Constitución del 1978.

I aquí ve el gran dubte: va cometre Juan Carlos perjuri en jurar la Constitución, vist que aquesta trencava amb els Principios? O potser no el va cometre perquè, en realitat, la Constitución no trencava amb res ja que responia a l’estratègia franquista de deixar-ho tot «atado y bien atado»? Personalment, la única opció que em preocupa (i que crec que hauria de preocupar als espanyols) és la segona.

Puigdemont no tindrà mai aquests problemes: ha triat una fórmula (suposo que molt ben estudiada per part de l’equip de juristes de la Generalitat) que, faci el que faci, mentre respongui a la voluntat democràtica del poble català, li haurà evitat cometre cap tipus de perjuri fins i tot en el cas més optimista, el d’aconseguir la independència.

Tanmateix, l’afegitó «representat pel seu Parlament» pot tenir conseqüències transcendentals a l’hora de dissenyar i dur a terme el procés constituent: Puigdemont no ha promès fidelitat a ningú fora del Parlament, ha deixat clar que la voluntat del poble de Catalunya amb què s’ha compromès serà aquella que interpreti el Parlament. Ço és, no ha dit res de ser fidel a cap «junta general constituent», «assemblea popular constituent» o qualsevol altra fórmula que algú pugui proposar, per exemple, per elaborar la futura Constitució de Catalunya.

De la mateixa manera, tampoc m’ha quedat clar que s’hagi compromès a mantenir cap fidelitat concreta si, per un dels atzars de la política, el Parlament fos dissolt per la força per el Estado Español (sigui via del 155 o qualsevol altra), ja que, en aquest cas, el Parlament ja no podria interpretar aquella voluntat. Compte, doncs, perquè potser Puigdemont va tres passos per davant del que pugui semblar al més desconfiat. Tatxeu el «potser» i substituïu-lo per un «molt probablement»; millor encara, per un «de segur que».

Seguirem atents a El ProcésTM, la sèrie de més èxit a TV3. Mes que el Merlí, ja ho crec.

Anuncis

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Juraments i promeses

  1. Pons ha dit:

    O sigui que Puigdemont pot fer gairebé el què vulgui sense cometre perjuri

  2. Sergi ha dit:

    Segons tinc entès, Juan Carlos no va jurar la Constitució. Va jurar les “Leyes Fundamentales del Reino”. Si bé després sí que la va signar, com va signar totes les lleis que aprovaven les Corts.

    • És probable, no em quedava temps i no ho he pogut confirmar. Però, encara que no hagués jurat la Constitución, si considerem que aquesta trenca amb el règim anterior, el perjuri continuaria. I, de la mateixa manera, si no ho fa, ens han pres el pèl i segueix tot «atado y bien atado».

      És a dir, que no canviaria gaire el resultat. No ho sé, no tinc la ment clara, ara mateix.

Els comentaris estan tancats.