El bilingüisme és mentida

Quan explico als alumnes de batxillerat els temes de sociolingüística, en un moment o en un altre els he de parlar del procés de substitució lingüística que es va iniciar arran del Compromís de Casp (que va deixar la corona catalanoaragonesa en mans del castellà Ferran d’Antequera el 1412) i que consisteix en la progressiva substitució del català pel castellà en totes les classes socials i en tots els àmbits.

En un moment o en un altre, els he d’explicar que, com en tots els processos de substitució lingüística que han tingut lloc al llarg de la història, abans d’arribar a la desaparició de la llengua autòctona, hi ha un període on tothom parla la llengua importada i imposada, però només una part de la societat parla la llengua autòctona: no és bilingüe la societat, sinó els parlant que encara conserven la llengua autòctona (d’on es desprèn que, en realitat, el bilingüisme social és mentida). L’escolarització obligatòria en castellà durant el franquisme va facilitar l’arribada d’aquesta etapa.

L’arribada de la democràcia (ehem…) i de l’autonomia (ehem, ehem…) van representar un canvi en la tendència i van facilitar que una generació de monolingües en la llengua importada i imposada aprenguessin la llengua autòctona. Sense dubte, s’ha aconseguit que més catalans coneguin el català i fins i tot n’hi ha hagut que han triat parlar català a la següent generació, començant així un recuperació del català que les enquestes oficials sempre han procurat de magnificar.

Tanmateix, quina és la llengua que predomina al carrer? Quina és la llengua que trien per comunicar-se els nens a l’hora de l’esbarjo? Amb quina llengua us atén el cambrer o la dependenta si no us coneixen? Si penseu que és el català, feu l’esforç de sortir del vostre barri o del vostre poble o de la vostra comarca; viatgeu una mica i escolteu. Si, després d’una mica d’investigació, continueu pensat que el futur del català està assegurat, una de dues: o no heu viatjat prou o ja us va bé que el català desaparegui. Perquè la realitat és tossuda. I fosca.

En el procés per la independència, un dels primers punts on CDC i ERC es van posar d’acord va ser la intocabilitat del castellà i del seu estatus en la futura República de Catalunya. La interpretació general ha estat que aquesta decisió es prenia amb la intenció de no espantar els possibles independentistes castellanoparlants. Però, entre molts altres defectes, va tenir el de la manca de democràcia i la manca de transparència: qui va prendre aquella decisió? per què? i per què no s’ha debatut fins ara? El tema ha estat declarat tabú.

Ara, quan el col·lectiu Koiné ha fet pública una declaració on posa en dubte la bondat del bilingüisme català-castellà de cara a la supervivència del català, han saltat tot les alarmes. Els signants del manifest han rebut tota mena d’atacs (acusant-los d’haver filmat en castellà o de seguir la línia de la Lliga Nord o de ser directament uns nazis o de voler acabar amb el castellà); el més raonable seria el de la inoportunitat estratègica (hom ha parlat de fotre’s un tret al peu, com també ha passat amb la declaració de desobediència de les CUP).

Tanmateix, entre tants atacs, no he vist ningú que desmuntés les cinc constatacions amb què inicia:

  1. Que la llengua catalana és la llengua […] llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament […].
  2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori […].
  3. […] que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. […]
  4. […] que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. […]
  5. […] que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. […]

Sí que he llegit força declaracions des de gairebé tot l’espectre polític català en el sentit de sentir-se ofesos pels tres punts que denuncia el manifest, punts que, bàsicament, acusen els nostres polítics d’haver tergiversat els resultats de les enquestes, centrant-se en el coneixement del català i passant de puntetes sobre el seu ús real.

El manifest reclama obrir un debat que, fins ara, les forces socials i polítiques que han dirigit el govern han procurat evitar i mantenir sota control. També recorda que tota societat necessita elements que la cohesionin i que serveixin per identificar-la: sense renunciar a la riquesa de la varietat lingüística que forma, avui dia, part de la realitat catalana, molt més complexa que l’hipotètic bilingüisme de la transición («en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut»), el manifest crida a mantenir el català com un dels pals de paller de la nostra identitat nacional («articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania»).

A tot això, el manifest, a diferència del que han fet alguns polítics notables, no assenyala quins han de ser els estatus oficials de les llengües parlades a Catalunya, tret de destacar que són el català i l’occità aquelles que ens són pròpies. I, sobretot, i per més que alguns difamadors ho hagin afirmat, el manifest no parla enlloc de prohibir ni de perseguir el castellà.

En resum, coincideixo en el diagnòstic (les cinc constatacions inicials), coincideixo en la necessitat de mantenir el català com a element unificador davant del multilingüisme (un multilingüisme que representa una riquesa cultural amb un gran potencial social i econòmic) i coincideixo en la necessitat democràtica d’encarar amb naturalitat aquest debat. Per tot això, jo també he signat el manifest de Llengua i república PER UN VERITABLE PROCÉS DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA A LA CATALUNYA INDEPENDENT.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El bilingüisme és mentida

  1. Pons ha dit:

    M’agrada pensar que un s’acostuma a dirigir amb castellà a un desconegut per evitar el possible esforç de repetir-ho en castellà si l’interlocutor no t’entén, sabent que tothom que parla català sempre entén el castellà però no a la inversa.

Els comentaris estan tancats.