Escriure o vendre

Para ser un buen escritor hay que leer mucho y estudiar al tiempo que se lee, para copiar, versionar, combinar los recursos de los maestros y tratar de llegar a un lenguaje propio. Para vivir de la literatura, que es otro tema, hay que vender muchos libros, de modo que lo más común es escribir también libros infantiles, novelas juveniles o sagas fantásticas. En mi opinión es mejor tener una profesión, como la docencia, la traducción o el periodismo, y escribir sólo aquellos libros que son necesarios… Al menos para uno mismo.

Jorge Carrión

A través d’un comentari de Tina Vallès a Twitter, llegeixo una entrevista a l’escriptor Jorge Carrión. Si he interpretat correctament el sentit del seu comentari, Tina Vallès no sembla gaire conforme amb la idea d’escriure literatura infantil i juvenil amb la finalitat de vendre llibres: no puc estar-hi més d’acord. Qui em coneix sap que defenso la literatura de gènere com a font de gaudi personal (sempre hi ha un gènere adaptat al gust de cada lector) i com a mètode per «fabricar» lectors i, en aquest camp, la importància de la LIJ és capital; per això no puc veure amb bons ulls que algú es plantegi aquest gènere amb finalitats estrictament mercantilistes. Ara bé, tampoc no acabo de veure que Carrión «defensi» la idea de «fabricar» LIJ amb la finalitat de fer diners: crec que només enuncia una realitat des d’un punt de vista que vol (o crec que vol) ser neutral. Anem per parts.

Para ser un buen escritor hay que leer mucho y estudiar al tiempo que se lee, para copiar, versionar, combinar los recursos de los maestros y tratar de llegar a un lenguaje propio.

En la primera frase, Carrión resumeix una part (fonamental) del llarg camí per a convertir-se en un bon escriptor. Als seus consells, jo n’afegiria un altre: viure. Quan algun alumne lletraferit em pregunta què ha de fer per esdevenir escriptor, sempre l’aconsello de viure intensament –amb curiositat, amb els ulls oberts–, perquè qui no ha viscut no té gaire a explicar.

Això no significa que un jove autor no tingui res a dir i, per tant, no hagi d’escriure! De fet, la segona part del meu consell coincideix punt per punt amb la primera frase de l’autor entrevistat: llegir, imitar, aprendre la tècnica (les tècniques), escriure (escriure, escriure, escriure!) i publicar tant com sigui possible.

De vegades, «publicar» serà llegir les seves redaccions a classe, o recitar les seves creacions als amics o als familiars (ai, les mares, quant de bé han fet a la literatura amb la seva paciència!) o publicar-les en la revista de l’escola o de l’institut o en la revista cultural del barri. Escriure, escoltar (i pair) els comentaris que en fan els lectors. Quan jo era jove (ehem…) no existien ni els blogs ni els llocs de fanfictions ni altres sistemes de publicació que faciliten el contacte entre autors i lectors; no sé quin efecte tindran aquests recursos en les futures fornades d’autors, però diria que són unes eines fantàstiques per fer-hi les primeres armes i descobrir-se u mateix: molts joves (incloent-hi adolescents i preadolescents) dediquen moltes hores a escriure les històries que hi publiquen, o a llegir i comentar les que han escrit altres joves com ells, i això representa un aprenentatge considerable.

Para vivir de la literatura, que es otro tema, hay que vender muchos libros, de modo que lo más común es escribir también libros infantiles, novelas juveniles o sagas fantásticas.

A la segona frase, però, Carrión deixa clar que escriure i viure de la literatura són dues coses ben diferents («que és otro tema») i, fins aquí, també hi estic d’acord. Afegeix que, per a viure de la literatura, el que cal és vendre molts llibres: evident. I afirma que, amb aquesta finalitat (comercial?), el camí més freqüentat és el la literatura infantil i juvenil (LIJ). Ara bé, dir que aquest és el camí més freqüentat («lo más común») no és el mateix que proposar-ho com a solució, només exposa una realitat. (Atenció al «también», que dóna a entendre que molts autors ho considerarien una mena «d’hores extra» literàries per arrodonir el pressupost.)

Sí que és cert que la literatura juvenil, en tant que encoratjada i recomanada (per no dir imposada) des d’escoles i instituts, promet guanys més regulars que no pas la resta de gèneres. Sí que és cert que la idea de dedicar-s’hi amb finalitats pecuniàries sembla repugnant a primera vista (almenys, a certa classe d’enamorats de la literatura ens ho sembla). Ara bé: no és cert que els especialistes en qualsevol altre gènere (ciència ficció, novel·la d’espies, rosa, històrica…) s’hi dediquen amb les mateixes finalitats materials (o, almenys, no les deixen de banda)? I no els en reconeixem el mèrit quan se’n surten? I, com tots els gèneres, com tots els oficis, oi que aquest també exigeix un aprenentatge per arribar a dominar-lo? Oi que hi cal un esforç que pot requerir anys i anys de pràctica? Ignoro si és per aquest motiu que Carrión sembla voler mantenir la neutralitat; per a mi, és un factor important a considerar abans de dedicar-me a llançar pedres a ningú.

Diria, a més a més, veient el currículum de Jorge Carrión, que és conscient de tot això i que, amb el seu comentari, no tractava d’encoratjar ningú a viure de la LIJ. De fet, amb la darrera frase aconsella clarament una altra opció:

En mi opinión es mejor tener una profesión, como la docencia, la traducción o el periodismo, y escribir sólo aquellos libros que son necesarios… Al menos para uno mismo.

En efecte, Carrión proposa, com a preferible, una opció més conservadora (la que un pare aconsellaria a un fill entestat a viure el somni de la bohèmia): buscar una professió que sigui compatible amb la dedicació a la literatura i, així, alliberar-se de la necessitat d’escriure per sobreviure (alliberar-se de la necessitat d’escriure xurros com a xurros, com a mi m’agrada dir). L’autor que tria aquest camí es pot dedicar a escriure només allò que li demana l’esperit («para uno mismo»). No puc estar-hi més d’acord i, pel que he vist, també sembla la seva opció (Carrión, a més d’escriure, imparteix classes a la UPF: hi ha una coherència entre allò que predica i allò que fa). El que deixa, però, ben clar amb aquesta tercera frase és que no recomana dedicar-se a la LIJ per afany de lucre («En mi opinión es mejor tener una profesión»).

D’altra banda, les possibles professions que suggereix són ben compatibles amb les necessitats formatives d’un autor: la docència et posa en contacte amb la realitat social d’una manera que ben pocs arriben a sospitar; a més a més, et confronta amb l’ésser humà durant l’etapa en què mostra més curiositat pel món i en què més crític es torna, cosa que t’obliga a viure en el dubte permanent encara que et vagis acostant a la tercera edat; t’obliga a reciclar-te any rere any al mateix temps que t’ofereix les eines per a fer-ho i, finalment, t’obliga a aprendre a comunicar (amb un públic molt exigent, per cert, si parlem de primària o secundària). Fer una bona traducció t’exigeix copsar fins el darrer matís del text; sovint, t’obliga a aprofundir en textos que d’altra manera no hauries llegit pas: què més pot demanar un autor per sensibilitzar-se a infinites visions de la realitat? per practicar i aprendre diferents tècniques d’escriptura? I, ah!, el periodisme: analitzar el món real, aprofundir en els com i, sobretot, en els per què de cada misteri humà i, finalment, sintetitzar-los i verbalitzar-los d’una manera que tothom pugui entendre. Si més no, qualsevol de les tres propostes de Carrión representa una escola feta a mida per a créixer autors.

Tanmateix, la referència a la professionalització via LIJ també m’ha fet recordar alguns artesans d’aquest gènere que mostren una repugnància notable envers qualsevol tipus d’ofici que no sigui estrictament escriure. Com si impartir classes, traduir o escriure reportatges (o realitzar qualsevol altra feina) fos rebaixar-se (complex de superioritat literària?). O com si un autor pogués connectar amb els grans interrogants de la vida i desvelar-los tot aïllant-se’n en la seva torre de vori (viure, viure és el que recomano als meus alumnes, recordeu?). O com si qualsevol ofici, fins i tot el més humil, no pogués proporcionar aquell punt de contacte amb el món real imprescindible per a construir el més modest o el més descomunal univers de fantasia.

Així, doncs, em sembla que Jorge Carrión no defensa la idea de dedicar-se a la literatura infantil i juvenil per afany de lucre, sinó que proposa una aproximació a la creació literària des de la seguretat econòmica d’un treball raonablement relacionat amb la pràctica literària. Diria que anima els aspirants a escriptor a perseguir llur somni amb els peus ben aferrats a terra (la bohèmia pot resultar molt atractiva, però la major part dels artistes romàntics van morir de gana i completament desconeguts), així com a esforçar-se per aconseguir la qualitat més que no pas l’èxit comercial.

I, de pas, m’ha fet pensar en Kafka, que era oficinista, i en Jules Verne, un burgès que «vivia» d’escriure, i en com em semblen d’imprescindibles tots dos.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Escriure o vendre

  1. Pons ha dit:

    D’acord, d’acord, no em faré escriptor, prefereixo seguir menjant.

Els comentaris estan tancats.