El vot estratègic

Ja heu sentit parlar del vot útil. És aquell que us reclamen tots els partits mentre afirmen que ells són l’única esperança de trencar amb el govern precedent i que tots els altres estan condemnats a fracassar. També s’utilitza aquest argument per eclipsar altres opcions similars. Al final, el vot útil és útil per a aquell qui el rep, i poca cosa més.

Tot i que el trobo legítim, no és la meva opció. Sempre m’he guiat, a l’hora de decidir el meu vot, per una campanya inexcusable: l’hemeroteca. És a dir, què han fet aquests durant els darrers 10, 20, 35 anys? L’hemeroteca no enganya (i, de pas, m’estalvio l’enfadosa campanya electoral).

Arribats, però, al 26 de juny després del fracàs estrepitós dels partits espanyols per formar govern i tenint clar el meu interès principal, és a dir, obtenir la independència de Catalunya, quin serà el vot estratègic que més ajudarà en el camí de la independència? Cal analitzar-ne les opcions amb lupa.

I, la primera que descarto, és la via Claver: això de l’abstenció, que no em convenç gens, tampoc serà realista aquesta ocasió. Per què? Doncs, perquè ERC i neoCDC s’hi presenten. Si encara creieu que la via Claver té futur (en aquest moment), parleu amb tots els qui votaran aquests dos partits: si els convenceu, feu-me un truc.

Eliminada l’abstenció, què ens queda? Sens dubte, pensareu que, o bé ERC, o bé CDC. Doncs, no, tampoc. Estic convençut que ha estat el fet d’anar per separat en l’anterior edició el que ha fet que es perdessin uns quants vots pel camí i, és clar, alguns escons. I, no només això, sinó que l’independentisme no va ser la força guanyadora a Catalunya, ho recordeu? Jo, sí. I, si bé, en aquell moment, vaig optar per votar els que havien intentat fins al darrer moment reeditar Junts pel Sí, ara no ho faré: la neoCDC, que tant bramava per una llista conjunta amb ERC, s’ha negat a anar amb altres forces. És a dir, ha caigut en el mateix pecat de partidisme que ERC. A pastar fang tots dos, doncs.

No m’he plantejat mai votar cap dels partits que fingeixen auspiciar un referèndum d’autodeterminació (o una reforma de la constitució per fer-la federal): no me’ls crec. No crec que IU-Podemos vagin a intentar-ho; i, a més a més, no crec que arriben a governar. El PSOE ha deixat ben clar que no, que no i que no (la imatge del Kent davant d’una enoooooorme bandera espanyola no se m’esborrarà mai de la memòria; i, se m’esborra, aquí tenim Google per a refrescar-la). Doncs, no.

Algun partit simbòlic? El PACMA? Escons en Blanc? Bé, no ho descartaria… si no fos perquè fa temps que tinc clar quins són els millors valedors de la independència; els més efectius a l’hora d’eixamplar-ne la base social independentista per l’esquerra i per la dreta, pel darrere i pel davant, per dalt i per sota; els que més recursos hi dediquen per terra, mar i aire, a Catalunya, a Espanya i al món mundial. Sí, senyors i senyores, la meva elecció final és (redoble de tambor)… el PP!

Calma, si us plau! Caaaaaalma! Ooooordre! Paaaaau! Tranquil·litat! No deixeu que us domini el pànic… Bons, quiets, boooons, bonets, així… boooons… així. Millor, molt millor. I, ara que esteu més calmadets, us convido a reflexionar:

  • quan es va activar el pòsit independentista? arran que el PP portés l’Estatut de Catalunya del 2006 al Tribunal Constitucional;
  • quan es va desfermar la primera gran manifestació? quan el Tribunal Constitucional, a petició del PP, es va carregar el nucli de l’Estatut;
  • quan es va ampliar la base social de l’independentisme fins a xifres rècord? durant el mandat de Mariano Rajoy;
  • qui va convertir el president Mas en independentista? Mariano Rajoy, en negar-se a negociar el pacte fiscal;
  • qui ha reactivat el magma del procés cada cop que les clavades de pota i aquell cert cagar-per-mig-cul-i-torcar-se-amb-mig-confeti dels partits catalans ho aturava tot? les inefables col·laboracions dels ministres i governadors civils del PP.

Què? Ho aneu veient clar? Doncs, sí, tendres criatures, si volem independència, haurem de votar PP a les eleccions espanyoles: no trobarem mai un aliat millor. Curiós, oi? Però, és així: si es tracta de votar govern a Espanya, necessitem triar el més inútil, prepotent i retrògrad possible, i, tot i que el títol està molt disputat, l’avantatge per al PP encara és notable. Doncs, res, votaré PP. (I, de pas, a veure si ERC i neoCDC espavilen i deixen de fer el moniato, home ja.)

Espero que els familiars i els amics que viuen a Espanya m’ho puguin perdonar… algun dia.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El vot estratègic

  1. Bettie ha dit:

    Espero que la gente no te haga caso xD Pero desde luego, el PP es una fábrica de independentistas, eso es innegable.

    Ya veremos si te lo perdono el día 27 y siguientes… :P

  2. Pons ha dit:

    Sempre defensem que els catalans independentistes no volem cap mal cap als espanyols, però si ara votes al PP ho estàs incomplint, pobrets!

    • Et confesso que em sento molt més culpable per el mal que els hi faré, pobrets, que no pas per l’heretgia de votar al PP. És molt dur, molt dur, haver de prendre aquesta decisió…

  3. Retroenllaç: Gràcies, Marcelo | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.