El Quijote (capítol VI)

Feia anys que tenia pendent rellegir aquest monument de la literatura universal. Diverses casualitats m’hi han decidit, finalment; les dues darreres han estat aquesta ressenya de Javi Palacios i la fortuna de comptar amb una «nova» edició. Us recomano molt el comentari de Javi perquè transmet la sensació de plaer que pot obtenir un lector actual a partir d’un text clàssic (crec que és vàlid per a la major part dels textos que anomenem «clàssics») d’una manera fresca, espontània, clara i sense mitologies que no aporten res. La «nova» edició que estic llegint és, en realitat, un facsímil que reprodueix l’experiència dels lectors de la primera edició (d’aquí vénen les cometes); i, la veritat, és ben interessant comparar el llibre electrònic amb els llibres del segle XVII.

Com explica J. Palacios, «Poco puede decirse del Quijote que no se haya dicho ya.» Així, doncs, jo tampoc vull perdre’m en cap tipus de comentari erudit; en lloc d’això, em limitaré a referir-vos (a confessar-vos, millor dit) com i de quina manera em sento implicat amb alguns dels seus passatges. Abans, però, vet aquí una confessió de caràcter general: l’afecte que m’uneix a aquesta obra és dels més antics que em lliguen a la literatura.

Recordo, per exemple, haver-lo llegit per primer cop en versió integral en l’edició de la Colección Austral (sí, aquella col·lecció d’obres clàssiques de lletra menuda i pàgines polsoses, tan econòmica) a la tendra edat de 12 anys. I recordo haver rigut molt mentre el llegia, probablement perquè no es tractava de cap lectura escolar obligatòria: si no m’equivoco, la curiositat per aquesta obra me la va encomanar una adaptació infantil i juvenil d’aquelles que alternaven una versió escrita (un resum, evidentment) amb una altra en format còmic (beneïdes siguin les adaptacions infantils dels textos clàssics).

Recordo, també, haver vist mon iaio llegir aquesta obra en aquella mateixa edició d’Austral que després va caure en les meves mans (beneïts siguin els adults que llegeixen davant dels nens: sens dubte, aquest va ser el principal factor que em va portar a llegir-ne la versió completa).

El capítol que us volia comentar avui és, sens dubte, el que més em va impressionar durant els meus primers anys com a lector d’aquesta obra. Per qui no conegui el Quijote sinó d’oïdes, l’episodi se situa immediatament després que el protagonista, apallissat pel criat d’uns mercaders durant la seva primera sortida, és portat a casa per un veí seu que el troba, delirant i aparentment malferit, en mig del camí. Mentre el cavaller (ehem…) es recupera, el rector de la parròquia i el barber, d’acord amb l’ama i amb la neboda de don Quijote, passen llista a la biblioteca que aquest posseeix i envien la major part de les obres a la foguera. Al llarg d’aquest episodi, el llicenciat i el barber discuteixen sobre les bondats i els perills d’una bona sèrie de llibres de cavalleries i de reculls de poemes.

I vet aquí el meu primer gran dubte: com era possible que una persona culta, com se suposa que havia de ser el rector d’una parròquia, condemnés llibres al foc per més dolents que fossin? Per a mi, que sempre he tingut els llibres per objectes venerables, era una heretgia incomprensible (jo sóc d’aquells que, si troben un llibre llançat al costat de les escombraries, l’agafa, l’examina i sospesa si paga la pena d’agafar-lo i tractar de tornar-lo a la vida).

La meva perplexitat, a més a més, entropessava amb els comentaris d’alguns familiars i coneguts qui, davant de la meva gran afició a la lectura, m’avisaven, entre somriures maliciosos, del perill de corria de tornar-me tan boig com don Alonso Quixada («o Quesada, o Quexana, que en esto hay alguna diferencia entre los autores que deste caso escriben»). Comentaris de l’estil de «si continues llegint tant, et quedaràs calb» em van ajudar a comprendre ben aviat que el món es divideix en dues classes de persones: els lectors i els que es pensen que ho saben tot.

Va ser quan seguia els passos de Sansón Carrasco que vaig entrar en contacte amb el concepte de la censura i vaig descobrir quin (trist) paper hi havia tingut l’església catòlica. I, molts anys després, a la facultat de filologia, vaig descobrir la diferència que va establir Martí de Riquer entre llibre de cavalleries i novel·la cavalleresca; entre una cosa i l’altra, vaig entendre una mica millor la selecció que van fer el llicenciat i el barber a la biblioteca de don Alonso.

Abans, però, d’arribar a la facultat, el «graciós escrutini» havia tingut sobre mi un efecte contrari al que el llicenciat i, probablement, Cervantes esperaven: em vaig aficionar als llibres de cavalleries, aquells farcits d’aventures inversemblants, dracs, encantadors, gegants, màgics viatges a cavall dels núvols i herois que es recuperaven de les ferides més extraordinàries en un instant només de fer-los olorar el bàlsam de Fierabrás. I, sí, fa temps que intento localitzar-los i llegir-los. (Què hi voleu? La realitat és una caca de vaca i el realisme no és sinó masoquisme literari.)

Apa, doncs, us deixo (de moment), que s’acosta la descomunal batalla amb el biscaí, una de les poquíssimes que va vèncer don Quijote, pobrissó, i vull seure a la vora del camí per no perdre’n detall.

PS: Si algun dia em voleu sorprendre i em regaleu algun dels llibres que s’hi esmenten (tret de l’Amadís, el Tirant, l’Orlando Furioso, El Caballero del Febo i la Diana de Gil Polo, que ja els tinc; ah, i La Galatea, és clar), em fareu immensament feliç.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El Quijote (capítol VI)

  1. Javi ha dit:

    Es una pena lo desprestigiados que están los clásicos hoy en día. Y en concreto éste, que no puede tener menos fundamento eso de tildarlos de «tostón» sin siquiera haberlos leído. Hasta yo, acostumbrado a leer (también por influencias de la familia, como comentas), iba con algo de miedo cuando me puse a leerlo… Cuando compré la edición que leí pensé: ¡bueno, ya está hecho! Ya no queda más remedio que enfrentarse a él… como si fuera una tortura que me había impuesto yo mismo. Ya se ve en la reseña que escribí pero… ¡qué equivocado estaba! Como también dices: riéndome a carcajadas estaba con algunas escenas… y no es algo que me ocurra frecuentemente leyendo.

    No sé de verdad qué es lo que falla en quienes empiezan a leer El Quijote y terminan aborreciéndolo… aunque el hecho de que en muchas aulas sea lectura obligatoria puede tener que ver; ya se sabe que lo que te obligan a hacer, por bueno que sea, siempre crea recelo… Pero de verdad que no se lo merecen ni Cervantes ni El Quijote.

    También tengo pendiente el Tirant. Compré una edición en París-Valencia escrita en valenciano antiguo. Y aunque puedo leer sin problema, ya lo sabes, creo que muchas palabras antiguas escritas en valenciano van a volverme un poco loco, jaja. Me está costando hacerme el ánimo, pero una vez que se da el paso de comprar el libro es sólo cuestión de tiempo el leerlo.

    Si alguno de los lectores de tu blog todavía no le han dado una oportunidad al Quijote por miedo, que no lo tengan y que se la den, que no cuesta nada; aunque sea probar, si no… pues qué se le va a hacer, pero creo que una oportunidad, al menos, sí merece.

    ¡Un saludín, Jordi!

    • Gràcies per la lectura i pel comentari, Javi.

      Sí, la gent té una por injustificada als clàssics. Si els considerem clàssics és per dos motius: representen els millors exemples del moviment literari a què pertanyen i tracten temes universals, temes que no passen de moda i que es repeteixen en totes les èpoques (amor, mort, dolor, solitud, deure, sentit de la vida…). Crec que aquesta por sovint té a veure amb no saber interpretar un text ambientat en una societat que ens resulta desconeguda (en el cas que ens ocupa, la Castella del segle XVII); però, en general, els detalls que ens podem perdre per l’ambientació són els menys importants per captar i entendre l’obra.

      Veus? El Quijote (sobretot, aquest capítol VI) em va portar a llegir a el Tirant (i coses més rares). El primer cop també em va costar i, com dius tu, pel tema del vocabulari. Però, tranquil, quan portes 200 pàgines ja no és problema :-D

      En realitat, la major dificultat que veig al Tirant no és el vocabulari, sinó les repeticions (alguns episodis semblen repetits perquè, en realitat, són diverses còpies a partir d’un mateix model original). Ara bé, els capítols on els protagonistes es posen a debatre temes filosòfics i teològics també són molt pesats, tirant a indigestos. De tota manera, descobrir les picardies de la donzella Plaerdemavida compensa això i molt més, i els episodis de batalles i de combats poden arribar a ser molt interessants perquè, no ho oblidem, l’autor era un cavaller i havia mamat aquell ambient.

      Al final, acabes adonant-te que ‘El senyor dels anyells’ no fa sinó continuar aquest tipus de literatura (en certa manera) i preguntant-te per què la gent no llegeix també el Tirant o l’Amadís.

      Espere que trobes el moment adequat per al Tirant i, quan el trobes, ja contaràs!

  2. Pons ha dit:

    No es aquesta la literatura fantàstica que em crida a mi, potser es que sempre m’han faltat avis que llegeixin.

    • En realitat, el més important és que t’agradi algun tipus de literatura: no conec cap llibre ni cap gènere que agradi a tothom.

      I tan poc passa res si la literatura no t’agrada, no tenen per què agradar-nos totes les arts. A mi, per exemple, la música (en general) no em diu res; algunes obres, sí, m’agraden, però puc passar mesos sense escoltar-ne cap. I no crec que això sigui dolent.

Els comentaris estan tancats.