Set propostes per a set instants (1)

Fa temps, em vaig adonar que la quantitat de temes interessants que descobrisc en el món digital és immensa i que, si els afegisc als que em proporciona el Món Real™, representen un total que em resulta absolutament inabastable. I, tanmateix, no voldria perdre aquesta llista, sinó conservar-la per a moments més tranquils. A més, per què hauria de reservar-la per al meu ús exclusiu? Per què no compartir aquestes troballes amb persones més afortunades que jo pel que fa al temps lliure? Pensat i fet, hui comence el que espere que serà una sèrie setmanal de propostes (ja veurem si puc mantenir-ne el ritme).

Si tot va bé, doncs, us oferiré cada dilluns set propostes, articles, vídeos, pel·lícules, llibres, etc., del món digital o del material, que, per una via o per una altra, per un motiu o per un altre, m’haja arribat o m’haja vingut a la memòria durant la setmana anterior. Això sí, només set —xifra simbòlica—, triats, escollits entre les desenes que, gairebé sempre, se’m creuen pel camí en aquest lapse de temps.

El format tractarà de ser senzill: un enllaç o un títol seguit d’una descripció breu, de tres o quatre línies en la major part dels casos, una petita orientació per ajudar-vos a descartar els que menys us puguen interessar. Comencem, doncs.

Set propostes per a set instants (1)

  • Cándido. Pel·lícula del director Luis García Berlanga. 1961.

(Cada Nit de Nadal, des de fa més de 30 anys, la veig amb la família: hui toca, doncs.)

Una de les tres obres imprescindibles del director valencià (juntament amb El verdugo i amb Bienvenido, Mr. Marshal). Plácido és un transportista d’una ciutat de províncies; acaba de comprar un motocarro i ha de pagar-ne la primera lletra («¡Jo! ¡La primera es la más gorda!»). Necessita cobrar els treballs que ha fet per a la campanya nadalenca «Cene con un pobre», organitzada per la Asociación de las Damas de la Caridad i patrocinada per Ollas Cocinex per poder pagar l’esmentada lletra.

Les peripècies del pobre Plácido —i família— durant la Nit de Nadal conforma la visita guiada a una burgesia hipòcrita que aprofita la pobresa de la classe obrera per lluir una caritat totalment impostada, tot i aprofitant l’escassa llum d’unes tristes estrelles de l’espectacle —estrelles que, a més a més, aquesta burgesia menysté. La crítica de Berlanga és implacable.

Disponible en el vostre proveïdor habitual de continguts digitals.

Podcast sobre història social. La presentació fa referència a la vocació divulgativa, però també a la intenció de no perdre el rigor acadèmic. A jutjar pel que he pogut escoltar-ne, ho aconsegueix —l’he descobert aquesta mateixa setmana a través de l’episodi LDD – La lucha por la desigualdad. El orígen del capitalismo y su farsa, citat a Mastodon per… em sap greu, porte una estona buscant-ho i no sabut trobar qui va compartir-ne l’enllaç.

Llarg article que explica de forma detallada una nova versió de les estafes piramidals. En aquest cas, toscament disfressada de feminisme, d’economia alternativa i de femimàgia (el poder de la dona, els quatre elements i altres blablablas típics del magufisme new-age). L’autora de l’article, María Bastarós, desmunta amb contundència aquest muntatge.

Reflexió sobre l’escàs valor que els ciutadans dels USA (i, per extensió, els ciutadans occidentals) concedeixen a l’oci, sobre les possibles causes d’aquesta valoració tan pobra i sobre els efectes que pot tenir en les nostres vides. Em va cridar l’atenció perquè vaig intuir que coincidia amb el meu punt de vista sobre l’art i les persones —i ha resultat que sí; potser ho explicaré en algun moment.

Sempre és agradable trobar traduccions d’articles a llengües que ens resulten més familiars. I encara ho és més quan l’autor, amb tota honestedat, ens avisa que es tracta d’una traducció/adaptació: vol dir —des del meu punt de vista— que afegeix, al text original, la pròpia visió i experiència.

En aquest cas, la primera aportació del traductor-adaptador és un consell —camuflat sota la fórmula del «jo, això, no ho faig»— que gairebé sempre se’ns oblida als usuaris-fans del programari lliure: eviteu donar la llanda als usuaris de programari privatiu!, eviteu caure en el proselitisme exagerat! Sí, ho reconec: en algun moment, he sigut més pesat que una parella de Testimonis de Jehovà; s’agraeixen molt, doncs, aquests consells.

i3 (o i3wm, com escriu l’autor de l’article) és un dels gestors de finestres més friquis i minimalistes que es poden trobar al món GNU/Linux. La seua característica principal és que està dissenyat per presentar les finestres sempre en mode mosaic, és a dir, unes al costat de les altres, ajustant-les com les tessel·les d’un mosaic a mesura que les obrim, en lloc de fer-les «surar» les unes sobre les altres. De pas, ens permet passar d’unes a altres a cop de teclat, sense usar el ratolí.

Com haureu deduït, jo també porte algun temps aprenent a utilitzar aquest escriptori: per això l’article d’en Notxor és important per a mi. I, com que es tracta d’un escriptori molt poc popular, encara resulta difícil trobar explicacions pràctiques com aquesta.

  • La tristesa de Sòcrates. Poemari de Isidre Martínez i Marzo (La Magrana, 1999).

No fa gaire estona, el recomanava via Mastodon. Isidre Martínez és un dels més potents poetes valencians de l’actualitat; tot i que, en general, la seua obra em resulta «difícil» (un sol poema em dóna per a moltes hores de reflexió filosòfica i de gaudi estètic), La tristesa de Sòcrates és clar, entenedor i, per a la gran majoria de lectors, colpidor.

Amb algunes referències al relat que Plató ens feu sobre el procés, la condemna i l’execució del seu mestre (fàcil de trobar sota el títol Apologia de Sòcretes), i sota l’impacte emocional de les guerres del moment, Martínez i Marzo ens ofereix una actualització, no dels ensenyaments de Sòcrates, sinó dels efectes que la falta d’una ètica compromesa causa en les societats humanes. Josep Lluís Roig (un altre gran poeta valencià) ha escrit que «”La tristesa de Sòcrates” hauria de ser llibre de lectura obligatòria per a la humanitat», i no puc estar-hi més d’acord. Però, jutgeu vosaltres:

El patíbul, la forca, les croades,
la cadira de l’electrocutat,
fins el forn crematori i la cicuta,
les lapidacions, el crucifix,

també el tret al clatell, la guillotina,
la foguera, la càmara de gas
o l’estrangulament, el cotxe bomba,
la degolla, l’assot, l’empalament.

Progressar, progressem. Amb eficàcia
poblem els cementeris a pleret
amb morts que són de mort ben natural.

Tenim un gran futur prometedor.
I som civilitzats. Sabem què fer
per resoldre millor les discrepàncies.

 

Reflexió

Bé, acord, ho reconec: no he aconseguit ser tan sintètic com volia. Intentaré millorar en aquest aspecte.

S’admeten i s’agraeixen tota classe de suggeriments i comentaris, com sempre!

Anuncis

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixeu un comentari (si us ve de gust)...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s