El rei d’Expanya, enguany, NO fa hores extres

Aquest any que està per acabar ha resultat molt menys treballós per a Felipe VI que el passat, quan va haver de treballar el doble que els altres anys del seu regnat.

Com que, en la pràctica, li ho donen tot fet i, en el dia a dia, no té més feina que envellir, acaba resultant que la seva única i veritable ocupació és la de fer discursos —que, suposo, algun consell assessor li redacta. Discursos que són sempre merament protocol·laris —ja que, segons la Sagrada, Eterna e Imperecedera Constitución Espanyola, el rei és només un símbol de l’estat i no hi té cap poder efectiu i no tindria sentit que els seus discursos fossin quelcom més que simbòlics— i que no tindran mai la brillantor ni la potència ni l’originalitat d’aquell èpic discurs que va fer el Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007, quan el llibre català hi va ser el convidat d’honor —per a horror i disgust de la Caverna™.

D’aquests reials discursos, en la pràctica, només compten aquells que han d’arribar a tota la societat expanyola[1] i, amb tal finalitat, són retransmesos per la televisió. Millor dit: són retransmesos per les televisions, per les cadenes més potents de la TDT, com si fos obligatori escoltar-los. És a dir, els discursos de la Nit de Nadal i pareu de comptar.

El reial discurs de la Nit de Nadal és una tradició ancestral, els orígens de la qual cal anar a cercar… «al Paleolític Superior!», salta aquell noi de la gorra negra i la cara amanida d’acne que llegeix aquestes línies amb el telèfon mòbil des del rodalies que porta 35 minuts aturat a l’estació de Sant Esteve de les Roures sense que el servei de megafonia hi doni cap explicació. Doncs, no; gairebé, però no. Només cal remuntar-se al seu antecessor en el càrrec, el dictador —i algunes coses més que callo per consell del meu advocat— Francisco Franco.

Endevinareu de quina quinta sóc, any amunt, any avall, si us dic que jo també recordo haver escoltat alguns d’aquestes discursos —no gaires, però— que començaven invariablement amb un «Españoles todos…» pronunciat per una veu que et feia pensar en Matusalem i altres personatges —potser bíblics, també— amb vestidura talar descolorida pel temps i llarga barba blanca com la neu. Recordo el meu pare que col·locava un micròfon al costat de l’altaveu del televisor per enregistrar-lo en cassette —«Vinga, gravem-lo, que enguany serà l’últim: serà un document històric!». Recordo una foto en blanc i negre d’un dels meus avis —tots dos van lluitar al bàndol perdedor, per cert— posava, tot seriós —com si l’estiguessin retratant al costat d’un dels més grans personatges de la història de la humanitat—, a l’esquerra del televisor on apareixia un Franco nadalenc i discursiu.

El primer successor del dictador va continuar aquesta curiosa i atàvica tradició i, cada 24 de desembre, ens encastava un discurs tan engolat, artificial i poc creïble com el del seu predecessor. Canviava, això sí, la crossa (crossa verbal o falca lingüística: no us penséssiu pas que estic fent mofa del seu caminar de saltamartí —segona accepció) de l’inici del discurs, que passava a ser «En estas fechas tan senyaladas, me llena de orgullo y satisfación…» pronunciat amb veu rogallosa, com si tingués la llengua inflada o com si s’estigués menjant un caramel —un d’aquells famosos adoquins de Calataiud.

Això sí, va haver-hi un any que va fer hores extres: ens va regalar un discurs extraordinari —en el sentit d’«aliè al programa ordinari»— un cert 23 de febrer amb motiu d’un incident sense importància al Congreso de Diputados. Però, si la memòria no em falla, va ser l’única excepció en un regnat de 39 anys —casualitats de la vida: va regnar els mateixos anys que el primer de la dinastia si els comptem des de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

L’actual i tercer rei de la dinastia franquista també es va trobar amb la necessitat de fer hores extres, l’any passat, i és que la crisi econòmica no perdona ni els monarques. És natural, després de tot, ja que ha de mantenir una extensa família: la dona —que, com les espanyoles dels anys 60, va deixar de treballar en casar-se—, les dues filles —les escoles privades són molt cares—, la germana separada, la germana casada amb el presumpte presidiari, un nebot amb mala punteria i que ha demostrat ser un gran geni capaç de superar tres cursos d’ESO i dos de Batxillerat en només dos anys… En fi, molta despesa.

En aquell cas, en el discurs excepcional de l’any passat, Felipe VI va demostrar el seu gran amor envers els seus súbdits catalans el 3 d’octubre. Ens hi va dedicar en exclusiva sis minuts del seu reial temps —mentre que el discurs d’anit, per exemple, que s’havia de repartir entre expanyols i catalans, no va anar gaire més enllà dels deu minuts—: mireu si ens estima! Això sí, per compensar tota l’atenció extraordinària —en el sentit de molt i molt superior a la mitjana, a l’ordinària que dedica als súbdits d’altres territoris menys afavorits pel seu amor— que ens havia dedicat l’any passat, anit no va parlar de nosaltres; de fet, ni tan sols ens va esmentar. Però, hem de ser comprensius: ja ens va dedicar sis minuts a nosaltres solets encara no fa ni quinze mesos, què més voleu!

Així que, ja sabeu: cada cop que es va referir, anit, a la convivència, no estava fent cap al·lusió tàcita al desig dels catalans de deixar de conviure amb els expanyols; cada cop que va parlar de reconciliació no estava criticant dissimuladament cap suposat greuge que l’estat espanyol hagi pogut cometre, involuntàriament i sense ser-ne conscient, contra Catalunya; cada cop que esmentava la concòrdia no estava queixant-se de cap hipotètica desamistat entre catalans i expanyols; cada cop que parlava de solidaritat no estava acusant els catalans de ser uns insolidaris que no volem compartir la nostra riquesa amb els pobres expanyols que tant han contribuït a aixecar Catalunya; cada cop que parlava d’unió i d’anar units no estava llançant cap indirecta sobre els catalans separatistes; cada cop que pronunciava la paraula tots no estava fent cap al·lusió velada a una unió que els catalans poguéssim estar posant en perill; cada cop que deia junts no es queixava calladament dels catalans que volem anar per separat; cada cop que parlava de la necessitat de respectar les regles no estava amenaçant els catalans amb tornar a enviar-nos els piolins; cada cop que lloava els vincles —especificant, per cert, que es referia als que uneixen, no fos cas que ens penséssim que es referia als vincles que separen— no estava deixant traspuar cap seu desig humit que pogués tenir l’estat de mantenir els catalans lligats a Expanya, si hi calgués, amb cordes o cadenes; cada cop que esmentava la Constitució no intentava que sonés com quelcom de tan inamovible com les Taules de la Llei; cada cop que reclamava enteniment no estava acusant els catalans d’haver perdut el seny. Senzillament, no va parlar, anit, de nosaltres, els catalans.

Però, com que som molt comprensius i ens l’estimem moltíssim —com a bons i submisos súbdits sotmesos que som—, els catalans no li retraurem pas que, anit, ni tan sols ens esmentés: entenem que només volia que els altres súbdits no se sentissen oblidats ni menystinguts. I ho entenem, és clar que ho entenem.

Massa i tot.

 

 

 


[1] Expanya nm Extensió territorial que designa allò que quedaria si, a Espanya, li traguéssim el territori de Catalunya; aquest concepte es pot representar, també, amb l’equació «Expanya = Espanya – Catalunya» i es basa en la idea —repetida fins l’avorriment pels nacionalistes espanyols— que Catalunya forma part d’Espanya des del Big Bang. D’aquí se’n derivaria l’adjectiu expanyol (‘referit o pertanyent a Expanya’). Apareix utilitzat per primer cop en aquest bloc en un article d’octubre del 2013 (Autogol de Montoro, 2n paràgraf).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, contradiccions, Expanya, independència, Política i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.