Despropòsits per al 2019

Despropòsits per al 2019

Estàveu avisats: si continuàveu publicant els vostres propòsits per al 2019, jo publicaria els meus despropòsits. I no m’heu fet cas; doncs, au, allà van els despropòsits, organitzats en les tres categories clàssiques, salut, diners i amor.

Salut

No, no em plantege prendre 20 quilos (que ja em vindria bé, ja), ni tornar a córrer la marató (consumeix massa temps i tinc moltes altres coses que encara no he fet mai), ni tornar a fer-me una hora de piscina tres cops a la setmana. Preferisc marcar-me objectius més modestos, com, ara, millorar una mica els meus hàbits. En cas contrari, i com deia un amic, «aquesta vida mos matarà».

Em conformaré, per tant, amb desconnectar-me de la xarxa tres quarts d’hora al dia, sis dies a la setmana, i alternar caminades, bicicleta (coixa) i ferros. Coses de la tercera edat. Bo, de la segona i mitja: no cal exagerar.

També vull menjar menys plats precuinats, que de segur que tenen alguna influència —ben negativa— en la meua hipertensió. Això implica cuinar una mica: com a mínim, els caps de setmana. Doneu-me un parell de mesos i tornaré a practicar amb el cus-cus, la harira i el tagín de corder. Us he dit ja que estic solter? Aix, espera!, que això pertany al darrer apartat!

Pel que fa a la salut mental, vull llegir menys articles (Internès n’és una font inesgotable, dissortadament) i més llibres. I, sobretot, llegir més lentament i dedicar més temps a pair allò que llisc. Llegir amb la llibreta al costat, ja sabeu.

Seguint amb la salut mental, vull reprendre dues activitats que em relaxen molt: la cal·ligrafia amb la mà esquerra (sóc dretà) i la pràctica de la taquigrafia. «Ui, sí», direu, «relaxants del tot.» Doncs, sí: després de sopar, aquestes activitats manuals m’ajuden a anar frenant les neurones de forma natural i a dormir amb més facilitat. A més, això d’escriure, amb regularitat, amb l’esquerra sembla que desperta zones del cervell que, d’altra manera, es troben inactives; i, no sé, em torne molt més… sensible?

També vull estudiar algunes cosetes (sí, estudiar m’és imprescindible per mantenir la ment equilibrada: obligue el cervell a centrar-se en allò que trie conscientment i evite que es disperse en pensaments inútils i, sovint, negatius). Estudiar… què? Doncs, d’una banda, Phyton, i d’una altra, interlingua: dues assignatures pendents des de fa massa temps. Sí, ja sé: no tenen res a veure l’una amb l’altra; doncs, d’això es tracta, de fer treballar neurones diferents.

«Mens sana in corpore sano»? Doncs, sí: millor això que no pas «mens obtusa in corpore obeso».

Diners

Treballar menys.

«Com?!», direu. «Treballar menys? T’has begut l’enteniment? Si treballes menys, guanyaràs menys diners

Sí, efectivament. Però, veureu, ser el més ric del cementeri no és la il·lusió de la meua vida; ni de la meua mort.

Vull aprofitar una sèrie de circumstàncies favorables i agafar-me tres mesos, cada any, de llicència per assumptes propis. Vol dir que, durant aquests períodes, no tindré ingressos i que, a més, en els mesos següents, em descomptaran la cotització a les SS (uix, perdó: a la SS) i altres coses. Però, també vol dir que disposaré de tres mesos més a l’any per a mi, per a fer tot allò que em vinga de gust —o per a no fer absolutament res, que és una de les activitats més boniques del món.

Ara que ho pense: el paràgraf anterior no hauria d’anar a l’apartat salut? Salut mental, vull dir…

De pas, amb aquesta pràctica, voldria inspirar els meus alumnes en el sentit que, a la vida, hi ha coses molt més importants que els diners. Per exemple, la vida mateixa, que se’ns escapa cada cop que lloguem el nostre temps a un amo més o menys esclavitzador. I, com que m’hauré d’esforçar per sortir una mica de la roda del consumisme, estaré contribuint, també, a una societat més lliure, més racional, més humana i més ecològica.

A més, com que m’haurà de substituir un interí, li estaré brindant l’oportunitat de guanyar uns dinerets, d’adquirir pràctica docent —punts de cara a les oposicions— i, fins i tot, de descobrir si, realment, té fusta de professor o si, en lloc de fusta, té suro i seria millor que es busqués un treball menys perillós.

Pel al Departament d’Educància, des del punt de vista econòmic, també serà positiu: l’interí que em substituesca costarà menys diners que jo (perquè no cobrarà els meus triennis i sexennis), de manera que el contribuent (vostè que em llegeix) s’estalviarà uns cèntims en impostos.

Amor

Sí, ja ho sé: estàveu esperant arribar a l’apartat més morbós de tots. Probablement, alguns haureu saltat directament al final perquè, després de tot, què és la vida sense amor?

Ara, jo podria regalar-vos una dotzena de paràgrafs sobre la natura i la definició de l’amor, sobre els tipus d’amor i els seus efectes en la psique humana; citar Andreu el Capellà i el seu tractat De amore; o remuntar-me a Ovidi i al seu Ars Amandi, que sempre queda bé —tot i que us confesse que jo sóc més dels Carmina amatoria, dins dels Carmina Burana—; o aquell article sobre l’Amor que va publicar Joan Fuster al Diccionari per a ociosos. Podria perdre’m, en fi, entre els mil revolts teòrics de la matèria i, al final, fugir d’estudi tot al·ludint a l’Amor Universal i no dir ni pruna sobre els meus despropòsits en aquest tema. Però, per un cop, seré bon xic i aniré al gra. Més o menys.

En amor, ja ho sabeu (si heu superat l’adolescència, cosa que aconsegueixen algunes persones afortunades abans de la jubilació), no es pot fer plans. Mai. Mai de la vida. No pots decidir enamorar-te ni desenamorar-te (bé, potser això darrer, amb una mica d’esforç…), ni, menys encara, aconseguir que, qui tu vulgues, s’enamore de tu: recordeu com de malament acabaven els filtres d’amor en Hogwarts, criatures!

Ibn Hazm de Sevilla, en El collar de la coloma, argumentava que, de fet, l’amor pertany a l’esfera de l’ànima i, aquesta, pertany a Déu: és Déu, doncs, qui decideix arbitràriament que ens enamorem d’una persona o d’una altra. Ibn Hazm, a partir d’aquesta idea, arriba a curioses conclusions; com, ara, que sentir un d’aquells amors prohibits per totes les religions judeocristianes no és, per si mateix, pecat —ell només es referia a l’Islam: la generalització és meua.

De fet, sempre segons Hazm, lluitar per controlar aquest sentiment i evitar els actes pecaminosos (aquests sí) a que l’amor ens impulsa vindria a ser un acte de purificació que eleva l’ànima en el camí cap a la perfecció espiritual. I, segons alguns erudits, aquí rau una de les bases de l’amor udrí, d’inspiració neoplatònica, que hauria inspirat, al seu torn, l’amor cortès (la «fin’amor» dels trobadors) que, segles després, seria reinterpretat pel Romanticisme i, finalment, pel Hollywood més edulcorat, fins a crear aquella idea que, col·loquialment, anomenem «amor romàntic» —i que encara confon les indefenses ments dels adolescents, que s’ho creuen tot, pobrets.

(Vaja! Sembla que sí que estic desvariejant i escapolint-me per viaranys teòrics i retòrics… Perdó, perdó, perdó!)

Total, que, en aquest tema, l’única cosa que podem fer és acceptar els sentiments que ens naixen al cor (o que Déu ens hi sembra, si sou creients i la penseu com Ibn Hazm) i tractar de gestionar-los de la millor manera possible. Jo, la veritat, a gestionar sentiments, encara no hi he aprés: l’única gestió que entenc és la de la sinceritat —que, per cert, em sol donar uns resultats catastròfics.

Així, doncs, el meu despropòsit amorós per enguany és sincerar-me —declarar-me—, passe el que passe, amb totes aquelles personetes que em facen sentir enamorat. Solen ser moltes: dec de tindre un cor molt tendre, què hi farem!

Per descomptat, això farà que em donen carabassa un grapat de cops cada mes, i, entre carabassa i carabassa, escoltaré tangos de Gardel, ploraré amargues llàgrimes i beuré molt de cava —perquè el meu tango favorit és aquell de

Eche, amigo, no más; écheme y llene
hasta el borde la copa de champán
que esta noche de farra y de alegría
el dolor que hay en mi alma quiero ahogar…

Total, que sí, que enguany no pense guardar-me ni un sol d’aquests sentiments tan poc racionals i tan poc prudents i en faré bandera i els agitaré al vent com nàufrag que veu passar de lluny la nau salvadora i, desesperat, oneja la camisa, malmesa pel temps, com a darrer recurs per conservar la vida.

Per tant, ací va un consell pràctic: si em veieu arribar amb tendresa als ulls i una rosa roja en la mà, escapeu a córrer i no pareu fins arribar a Nàquera.

Esteu avisats.

Anuncis

Quant a Giorgio Grappa

Algú fa cas de les coses que els blocaires escriuen sobre ells mateixos? El comentari més sincer que he llegit als "about me" és aquell de: "si vols saber res de mi, pots llegir el meu bloc."
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Despropòsits per al 2019

  1. Pons ha dit:

    M’ho he passat bé, especialment en el morbós apartat de l’amor

    M'agrada

Deixeu un comentari (si us ve de gust)...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s