Periodisme versus pamfletarisme

Vaig començar a llegir la premsa quan era petit: amb 12 anys recordo que ja ho feia. Abans dels 14, ja era conscient que, per estar ben informat, calia llegir un mínim de tres periòdics al dia; periòdics que donessin versions oposades de la realitat per poder fer-me’n la meva pròpia imatge i interpretació. Franco havia mort feia molt pocs anys, la societat experimentava canvis radicals i jo era un preadolescent ple de curiositat (és a dir, un preadolescent normal).

No vaig trigar gaire a descobrir que, en el meu raonament, hi mancava la premsa internacional. Dissortadament, aquesta encara em resultava molt poc accessible: no era fàcil de trobar en un barri de rodalies d’una capital de província (i, quan en trobava, era sempre amb un dia de retard), i el meu nivell de francès (la primera llengua estrangera que vaig conèixer) encara no em permetia llegir amb agilitat.

Així, un dels major valors que reconec a Internet és la possibilitat d’accedir a mitjans de comunicació de tot el món, escrits, orals o audiovisuals, de totes les inclinacions ideològiques imaginables i en una quantitat ingent de llengües. Les possibilitats de cercar i trobar informacions i, sobretot, versions diferents per tal de construir la meva pròpia opinió de cada esdeveniment que m’interessi és molt superior a la meva capacitat de lectura, i això és positiu.

El que no m’havia imaginat mai era que, un dia, decidiria deixar de llegir determinada premsa, deixar d’escoltar determinades emissores de ràdio i deixar de veure determinades cadenes de televisió, molt properes físicament i totalment accessibles lingüísticament, perquè llur versió de la realitat m’anava a resultar del tot fastigosa.

Sempre havia procurat llegir premsa diversa. De fet, llegir aquella que dóna suport a ideologies contràries a les meves sempre m’havia semblat fonamental: la millor manera d’aprendre a fer autocrítica.

Però, després de l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona, alguns mitjans han passat de donar-ne la seva visió particular (cosa legítima i inevitable) a fer-ne un ús ideològic insultant, irrespectuós o manipulador. Han tractat de lligar l’atemptat amb el procés d’independència de Catalunya, amb les polítiques d’immigració catalanes, amb les crítiques al model turístic català per part d’alguns sectors de la societat. En alguns casos, han arribat a la desqualificació personal a través de la mentida (mai més, Peridis).

I, quan han caigut en aquestes actituds, ho han fet amagant fets, fets reals, palpables i documentats com, per exemple, la negativa del Gobierno del Reino de España a traure a concurs 500 places de mosso d’esquadra, o a permetre que els Mossos s’integrin a la Interpol o a l’Eurocop —fins fa molt poques setmanes, si no estic mal informat [PS: la memòria em fallava i allò que es va acordar fa unes setmanes no va ser la integració dels Mossos en aquests organismes, sinó la creació d’una mesa de treball per estudiar-ho: http://www.naciodigital.cat/noticia/134621/generalitat/estat/pacten/integraci/dels/mossos/organisme/combat/terrorisme%5D.

Mitjans i periodistes que actuen d’aquesta manera no poden aportar-me res de constructiu. Només odi, mentides, difamacions, coses totes elles que ni necessito ni desitjo.

Així, doncs, em veig obligat a prendre la difícil decisió de no tornar a llegir una sèrie de periòdics i de periodistes, a no escoltar algunes emissores i no veure algunes televisions. No vull ser llur víctima i no tinc cap interès en llegir, escoltar o mirar pamflets.

Això vol dir que ampliaré la llista de mitjans d’altres països. I encara en sortiré guanyant.

Anuncis
Publicat dins de anotacions al marge, desinformació | Etiquetat com a , , ,